En català, ‘no, gracias’
Sempre tenim més present, per recent, la dictadura franquista, però la de Primo de Rivera ja va fer una bona feina de ‘neteja’ del català
Un error burocràtic va permetre el naixement de la revista ‘Els Infants’
Molts deveu recordar aquelles paraules tan ignominioses de l’anomenat rei emèrit, un ja llunyà 23 d’abril del 2001 en la cerimònia de lliurament del premi Miguel de Cervantes: “Nunca fue el castellano lengua de imposición.” Sovint em venen al cap quan em trobo, estudiant qualsevol cosa, amb exemples i més exemples que demostren tot el contrari: la prohibició del català i la imposició del castellà. Per un treball sobre revistes infantils catalanes, n’he trobades tres que, en moments històrics diferents, però sempre per les mateixes raons, van ser clausurades per dictadures espanyoles del segle XX. La primera va ser La Mainada (1921-1923), catòlica i catalanista, que va néixer en bona part per competir amb En Patufet (1904-1938), i que ho deixa clar a diversos editorials i fullets de propaganda: “El nostre objectiu principal i primordial és fer catalans bons [cursiva en l’original].” Per aquesta raó fonamental, la dictadura de Primo de Rivera, el mateix any del cop d’estat, la va clausurar. Va permetre, en canvi, la continuïtat d’En Patufet, segurament perquè la considerava menys combativa, menys reivindicativa, més folklòrica. Però una nova dictadura, la franquista, ni En Patufet va tolerar, només, en aquest cas ben clarament, pel fet de ser escrita en llengua catalana. Quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona, el número de gener del 1939 ja era a punt, però ja no va poder sortir.
La tercera revista clausurada per una dictadura, també la franquista, té unes característiques i una història una mica diferent i més particular, però a l’arrel de la seva prohibició també hi ha el fet de ser una revista infantil escrita en català. Es tracta d’Els Infants, nascuda a finals de l’any 1956, en plena dictadura, per una d’aquelles caramboles que de tant en tant es donen: l’editor barceloní Jorge Parenti, aprofitant que va ser elegit per formar part de la Junta Assessora de la Premsa Infantil, va convèncer el ministre d’Informació i Turisme del moment, el falangista Gabriel Arias Salgado, per editar una revista infantil en català, ja que estava convençut que els milers i milers de lectors que havien quedat orfes amb la clausura d’En Patufet l’estaven esperant. Va aconseguir un permís especial per fer-ne dotze números que havien de tenir un tiratge reduït i uns continguts clarament folklòrics i innocents.
El primer número va sortir al carrer i al cap de poques hores la policia ja detenia Jorge Parenti i el portava a presència del governador civil de Barcelona, el general Felipe Acedo Colunga, que estava indignat i que davant del permís legal del ministeri va haver de deixar anar Parenti, tot dient-li que la cosa no quedaria pas així. I no hi va pas quedar, perquè no va parar fins que va aconseguir que el tema arribés al Consell de Ministres, per mitjà del de Governació, Camilo Alonso Vega, que, com explica amb tot detall Enric Larreula al magnífic volum Les revistes infantils catalanes de 1939 ençà (Edicions 62, 1985): “El governador de Barcelona, Acedo Colunga no es va voler donar per vençut i va exposar el cas al ministre de Governació, Camilo Alonso Vega, a qui va fer veure la gravetat del fet que mentre ell i els altres representants de l’Estat desplaçats a Catalunya portaven a terme un programa molt clar de repressió contra la llengua i la consciència diferenciada dels catalans, justament des de Madrid s’autoritzés la publicació d’una revista infantil escrita en llengua catalana. Camilo Alonso Vega va portar l’assumpte al Consell de Ministres. Allà van ser molts els qui van considerar la publicació d’aquestes revistes un insult a la “unidad de la patria” i a la causa de la pròpia “cruzada”. Arribades les coses a aquest punt i plantejades ja com una qüestió política, la gravetat de la qual posava en perill les essències de l’Estat i del Movimiento Nacional, el ministre d’Informació i Turisme, Gabriel Arias Salgado, va haver de cedir i comprometre’s a desautoritzar la publicació d’aquestes revistes.”
La història posterior d’Els Infants és força rocambolesca (es va fer veure que els darrers números es publicaven des d’Andorra), fins que el 1958 es va acabar l’aventura i, un cop més, una dictadura prohibia una revista pel sol fet de ser escrita en català.