“Neus Català mirava l’horror dels camps nazis a la cara”

Jo crec que sí. Ha estat bastant el leitmotiv del director, Miquel Romans, de voler que a pesar de tot hi hagués llum i esperança. Són dues paraules que ell va utilitzar moltíssim. S’ha parlat tant d’aquest període de la història des del dramatisme i la foscor que aquesta pel·lícula ha volgut representar-los, perquè hi són, i molt més del que puguis expressar a través de la pantalla, però tot i així, la llum i l’esperança és el que va fer tirar endavant moltes supervivents.

Sí, es basa en la mateixa novel·la de Carme Martí. Tot i que la pel·lícula no l’adapta tota, sinó només un dels capítols. El punt de partida és un moment clau que a Miquel Romans li interessa molt, que és quan Neus es va fer la foto, sis mesos després de tornar dels camps. Va agafar el vestit que portava i el mocador, i es va fer aquesta foto, que és com l’inici de viatge de la memòria històrica. La pel·lícula explica com s’ha arribat a aquesta foto, des que l’agafen, la deporten al camp de Ravensbrück i després al camp de treball.

Totalment, va ser la seva lluita. El llegat que va voler deixar és justament aquest, deixar la ferida oberta perquè no l’oblidem. Hi ha un moment clau a la pel·lícula i a la novel·la. Òbviament, quan veus els horrors dels camps de concentració d’extermini o de treball, tothom abaixa els ulls, no vols mirar l’horror, i Neus Català decideix mirar l’horror dels camps nazis a la cara i que li quedi gravat a la retina per després poder transmetre-ho i que ningú l’oblidi.

Jo crec que sí, que la llibertat no passa per la ignorància, passa pel coneixement. Pots decidir a partir d’un coneixement, i com més sapiguem, com més fonamentades estiguin les nostres decisions, més llibertat tenim per decidir.

No, m’hauria encantat.

Coneixia els titulars, però realment no havia entrat en detall en el personatge i la seva vida. Quan em van proposar aquest paper vaig llegir el llibre [Un cel de plom, de Carme Martí, Ara Llibres] i em vaig documentar. El Miquel [el director] ja portava molta feina prèvia de documentació amb la família i altres fonts. Amb tota aquesta feina vam poder construir el personatge i a mi se’m va obrir molt més tot el món de Neus Català. Em fa molta pena no haver pogut coincidir, per a mi hauria estat memorable. I crec que a ella li hauria fet gràcia conèixer la persona que la representava.

El dia que va morir Neus Català [13 d’abril del 2019], que és el dia que va néixer la primera filla del Miquel, va decidir que aquesta història s’havia d’explicar.

En té moltes! La determinació, la fortalesa, el convenciment... I sobretot, la decisió que va prendre sobre la memòria històrica, tota aquesta lluita seva de tants anys de no oblidar, sinó deixar el seu testimoni per a la història. Em sembla fascinant.

Molt! Primer, perquè sents una responsabilitat d’explicar tot això i voler fer-ho bé, i ser fidel a com era ella. I després perquè és dificilíssim connectar amb aquests moments tan durs, perquè no ho hem viscut. És agafar-se a les petites tragèdies personals i convertir-les en una gran tragèdia i sobreviure-la. Però ha estat un procés molt bonic, i he intentat ser tan respectuosa com era possible. La família de Neus Català i Carme Martí van veure un primer muntatge de la pel·lícula i sembla que els va agradar. Això sempre dona una mica de tranquil·litat.

No, vam rodar per localitzacions. Estava tot barrejadíssim. Al cinema, en general, estem bastant avesats a fer-ho així. Si aconsegueixes rodar una pel·lícula cronològicament és un regal, però passa molt poques vegades. L’escena de la fotografia sí que la vam rodar quan ja ho havíem rodat gairebé tot, i va ser bonic, poder tenir tot el background de la pel·lícula per fer aquella escena.

Les escenes dures són les més difícils. Costa molt entrar en aquest univers, connectar amb el maltractament, el dolor, el malestar..., més que no pas connectar amb la llum. El que era difícil de l’escena de l’alliberament era el mateix que l’escena de la foto: portar tot el background d’on venia perquè aquesta escletxa de llum realment esclatés. Per a mi va ser un gust, rodar-la.

Sí, totalment. Es va rodar en diverses llengües [català, francès i alemany sobretot]. Per a mi l’encert era fer això realista, potser un parlava català i l’altre alemany i no s’entenien, s’entenien més enllà del llenguatge. Aquest joc em sembla un encert. Quan veig pel·lícules en què tots s’entenen, penso que són molt poliglotes. No és que al camp totes entenguessin tots els idiomes, és que al llarg dels mesos es van anar entenent, amb paraules, el context... Per a mi el que és bonic és aquest llenguatge comú que s’acaba generant.

Segurament. No sé si davant de ningú, en tot cas no els va abaixar davant dels nazis. No sé fins a quin punt és una frase de ficció. A la pel·lícula és el pare que li diu en una conversa que no abaixi la mirada davant de ningú, que el teu enemic no et vegi fràgil. És molt èpic, no sé fins a quin punt això es podia portar a terme, però com a motor intern, a mi em va servir molt.