Joan Abelló, artista i col·leccionista explosiu

Les seves últimes paraules dins de l’ambulància van ser: “Soc pintor de Mollet.” Vivia a Barcelona i amb una sola trucada a la població on havia nascut el 1922 n’hi va haver prou perquè l’identifiquessin. Quin altre pintor de Mollet podia ser, si no Joan Abelló? Va morir el dia de Nadal del 2008, sense poder arribar a celebrar el 87è aniversari, l’endemà, dia de Sant Esteve, però amb la pau que li donava saber que el seu llegat estava endreçat per al gaudi de tothom, tal com ho havia predit el 1946, sent un marrec de vint i pocs anys. “Tindré un museu.” On, si no a Mollet?

Museu (inaugurat el 1999, aviat complirà el quart de segle) i casa museu (des del 2002). Dos espais impregnats de la personalitat explosiva d’Abelló. De l’Abelló pintor i de l’Abelló col·leccionista. “Indissociables. Per entendre un, cal conèixer l’altre”, remarca Pepa Ventura, la directora d’aquests equipaments que allotgen l’enorme patrimoni que va donar a Mollet: més de 8.000 obres d’art i objectes d’autors, temps, procedències i naturaleses diverses.

Amb motiu del centenari del seu naixement, el museu vallesà ha organitzat una exposició temporal que fa aflorar intensament les emocionants connexions entre les dues ànimes del personatge, “fascinant”, exclama Susanna Portell, la comissària de La col·lecció viscuda, la vida pintada (fins al 18 de juny), que seguidament també es podrà veure a Barcelona, al Reial Cercle Artístic (de l’1 de juliol a l’1 d’octubre), històrica institució que Abelló va presidir durant setze anys, els últims de la seva apassionant vida.

La vida que va fer el salt de la seva imaginació a la realitat. Aquell Abelló que de ben jove ja somieja amb el seu futur museu sap què vol ser, un pintor respectat, i, el més xocant, com ho aconseguirà. “Tenir sempre la seguretat de guanyar; jugar amb tranquil·litat, mai posar-se nerviós...”, van ser els consells que va donar, a principi dels anys quaranta, al seu germà petit Andreu per iniciar-lo al billar, i que ell mateix es va aplicar en la carrera de l’art. “Es vol projectar des del principi”, sosté Portell. Aquesta seguretat en ell mateix el va fer autoretratar-se compulsivament en quadres que signava amb un rotund Jo Abelló. En d’altres posava el seu nom als llocs més visibles de la tela, i no al petit raconet del marge. I es va obsedir a fer-se retratar per tants artistes com va conèixer i perseguir. Als més reputats, pensant molt bé l’estratègia per guanyar-se’ls. A Dalí el va sentir per la ràdio que es desvivia per un Fortuny. Cap a Portlligat amb el Fortuny sota el braç que li va deixar a casa seva sense fer soroll. L’endemà, Dalí li va fer una oferta per comprar-l’hi. “No, home, era un regal.” I així va aconseguir no només el retrat, sinó una forta amistat amb ell. A Picasso, cansat ja de rebre gent, el va seduir amb una ampolla d’aiguardent de Chinchón, uns xoriços de Cantimpalos i un formatge manxego. Un altre retrat a la butxaca.

I així fins a conformar un fons de més de 200 visions que tenien d’ell els altres. Perquè sense els altres un no transcendeix; prou que ho sabia. El van retratar Guinovart, Cardona Torrandell, Muxart (company de mili, en què Abelló, l’únic a qui es va permetre anar amb bigoti, s’ho va muntar per tenir un estudi!) o Josep Maria de Sucre, que va pensar una exposició sonada d’aquest Abelló vist pels seus amics artistes, però que mai no es va arribar a fer.

Exèrcit de fotografies que es va fer fer, a banda. Moltes amb un posat de celebritat seductora; també per les semblances físiques, és fàcil de confondre amb Orson Welles. Davant la càmera de Francesc Català-Roca, vestit de torero, a joc amb la seva col·lecció de tauromàquia. Per a un altre fotògraf desconegut, estirat sobre la chaise longue de Sarah Bernhardt, moble que l’artista i col·leccionista Carles Pellicer havia encarregat copiar de l’original que la diva tenia a París perquè ella l’utilitzés durant les seves estades a Barcelona.

Els seus mestres: Joaquim Mir, Pere Pruna i especialment Pellicer, el gran mentor, la llum inspiradora d’Abelló. “Li va ensenyar a estar obert a tot el que fos bell, en paraules seves”, explica Portell. Abelló va estar al seu costat fins a la seva mort, el 1959, als 94 anys. Ja de casat i tot, no se’n va moure. I de tot allò bell que Pellicer tenia al seu pis del passeig de Gràcia, punt de trobada d’artistes i intel·lectuals, en va heretar una part. La chaise longue de l’actriu, partitures originals d’Enric Granados i Frederic Mompou, manuscrits d’Apel·les Mestres, la màscara mortuòria de Fortuny feta per Jeroni Suñol, joguines a dojo, un crani que el mestre el va animar a pintar així: “Un crani és la veritat absoluta! És una cosa nua i sense literatura. No hi podràs trobar ni l’expressió dels ulls en les conques buides, ni la gràcia d’un somriure, o el rictus de la tristesa reflectida als llavis.” Abelló va pintar aquest com tantíssims més objectes que omplien parets i racons d’aquell espai domèstic “d’aire estrany com de museu abandonat, amb un cert regust necrofílic”. I, com a colofó, va dedicar les seves memòries, L’hora del te, a Pellicer. “L’Abelló escriptor és una delícia”, exclama Portell.

La Casa del Pintor a Mollet (la placa ja la hi va posar als anys seixanta) es va fer a imatge de l’horror vacui de Can Pellicer, i així perviu, amb el punt just d’ordre que Ventura i el seu equip van haver de posar-hi per complir les normatives. I el que els queda per fer. De les onze (onze!) cases, inclosa la natal, que Abelló va adaptar, comprar o fer construir de nova planta per amuntegar-hi el seu món, només la meitat estan obertes al públic. Queden 900 metres quadrats per rehabilitar i sumar al circuit de la visita, inclòs el taller de l’artista. Podia viatjar (va fer dues voltes al món, estimulants per pintar i per engrandir la seva col·lecció) i podia viure a Barcelona, però el seu espai de treball no es desplaçava. “Sempre tornava a Mollet.”

L’estació de tren (la vella: la seva obra també és una mirada colpidora al Mollet desaparegut) és un lloc que no es va cansar mai de pintar. A la mostra especial del seu centenari, n’hi ha un bon exemplar de mitjan anys setanta. Ja en feia més de deu que havia emprès la seva primera estada iniciàtica a l’estranger. No pas a París, el destí predilecte dels artistes catalans. Ell, sempre disposat a marcar diferències, va optar per Londres, també per la fascinació que sentia per Turner. El bitllet el va pagar venent-se dos quadres d’Isidre Nonell i de Francesc Gimeno. És literalment impossible resseguir les entrades i sortides constants de les obres de la seva col·lecció, tot i que als anys noranta va fer mans i mànigues per recuperar moltes renúncies.

Els primers temps a Londres, on va viure dos anys, van ser complicats. Però hi va acabar venent molt, moltíssim. “I ho invertirà tot en la seva col·lecció”, explica Ventura. Tenia bon ull i una gran habilitat per comprar, però, sobretot, l’impuls irrefrenable dels fetitxistes. A vegades, s’encapritxava d’una peça, però la condició era que havia de comprar un lot sencer, per exemple, d’un pis buidat per una vídua. I comprava així, a pes.

Tot en gran. Una desena de joseps maria de sucre, una vintena d’ismaels smith, més d’un centenar de manolos hugué... Exquisideses com ara un Mir de l’etapa de Mallorca (un fragment del mural retallat de la Casa Trinxet). Un Dalí submergit al cap de Creus de primeríssima època. Esquitxos d’art espanyol (Darío de Regoyos, Juan Gris). Apostes (diguem-ne ajudes) per artistes que començaven. I la millor col·lecció privada de Dau al Set. I aquí és on Abelló trenca els esquemes: ell, que per a la seva pintura va optar per un estil gens trencador (el va anomenar explosionisme), es va interessar desacomplexadament per les avantguardes de la postguerra. Tàpies també li va fer no un sinó dos retrats. I amb Brossa van ser íntims. El secret del seu èxit? Ser a tot arreu i al costat de tothom.