Crítica
teatre
El pausat bategar de les ales d’un mussol
En el vol d’una au nocturna hi ha la bellesa del control del planejar amb les ales i també la tragèdia desconsolada de la víctima. Els actors de Titzina sempre hi posen dosi d’humor quotidià que desarma les intel·lectualitats. A Búho, es parla de la pèrdua de memòria, un motiu de pànic per a un art efímer com el teatre, que es dissol en el temps i que només deixa rastre en la memòria social (premsa, arxius) i en la del públic. Oblidar és desaparèixer. Ho fan des d’uns personatges realistes (el metge i el pacient amb un ictus que li ha trinxat la memòria recent però que manté la consciència ben desperta) i el figurat (un espeleòleg investigador, un mussol, ànimes que es confonen en el record...).
Un antropòleg forense és capaç de bussejar entre un mar de “moltes preguntes i poques certeses” fins a concretar una hipòtesi racional sobre el crim (o la mort natural) d’un cos fa centenars d’anys. Titzina, amb honestedat, fa una cerca similar des del teatre, entre la paraula, la gestualitat i una escenografia conceptual amb pintures a la cova que s’esborren com la neu. És un llenguatge en què han anat afegint paraula, però no mai obviant una gestualitat. De Folie à deux a Exitus i La zanja, una evolució de la seva investigació a l’escola Lecoq. El gest embolcalla la paraula com a metàfora, com a destil·lació de la seva recerca amb el personal de l’Institut Guttmann de Badalona, des d’on s’han inspirat per a aquesta obra. Búho no té una factura clara i brillant; és fang d’un artista que el modela. És un treball pausat, sense els trucs màgics i especuladors de qui ven quincalla com si fos or. Si ho fessin, la seva mascota ja no seria un mussol, sinó una vulgar garsa lladregota.