Acte de contrició?

Difícils temes són els de la pederàstia, la pedofília, el ciberassetjament i l’assetjament a l’escola. El guionista Carlos Portela i el dibuixant Keko, sense banalitzar, ni tampoc fer-ne un pamflet, construeixen un trhiller angoixant que planteja molts interrogants però que deixa al lector la facultat de donar respostes. Ni de bon tros defensa els protagonistes, només els situa en el context en què viuen després d’haver complert condemna per les seves accions. Ells creen un infern que esdevé per sempre la seva llar de dolor.

Contrition (Norma Editorial) és el nom del còmic i també el de la població on resideixen pedòfils i pederastes que ja han passat per la presó i que han de viure allunyats de centres escolars i altres entitats on hi hagi menors. A més, un cartell situat a la porta de casa seva recorda a l’improbable visitant la seva condició de depredador sexual.

Constrition, amb un altre nom, és un poble real situat a Florida, als Estats Units. Un estat en què la llei és molt estricta pel que fa als exconvictes de delictes sexuals. En el relat i en la realitat, una organització religiosa dona suport als habitants perquè puguin tenir feina. En el cas del còmic, el lideratge moral de la comunitat el porta un capellà que també havia estat denunciat per la seva malaltissa afició als infants. Un incident d’abast policial i les investigacions d’una periodista del diari local donen a la història una trama d’acció i misteri totalment compatible amb el rigor que cal per tractar aquest temes.

El gran dubte que es planteja en l’obra, i de ben segur en la realitat, és si l’acte de contrició que fan els protagonistes després d’estar engarjolats i haver de viure en un poble que no deixa de ser una presó sense barrots és prou càstig per considerar-se perdonats i creure que el mal que han fet no el tornaran a repetir. Sembla que ni els protagonistes tenen clar si mai més sortiran de la presó de la seva ànima.

El guió de Carlos Portela (Vigo, 1963) és el d’un autor que, tot iniciant-se a finals dels vuitanta com a guionista de còmic amb una carrera que a mi i a molts lectors va cridar l’atenció amb Impresiones de la Isla (1993), amb dibuixos de Fernando Iglesias, ha continuat en el camp de la televisió i el cinema, cosa que li dona un ritme especial que també inclou moltes vinyetes només descriptives amb silencis que afegeixen una bona dosi d’angoixa dramàtica.

Al seu torn, el dibuixant Keko (Madrid, 1963), autor per qui sento especial devoció des de l’etapa en la trencadora revista Madriz, experimenta noves tècniques de trames que donen al blanc i negre una gran quantitat de tèrbols matisos. La seva trajectòria està farcida de personatges de grans desequilibris mentals, cosa que fa que aquesta història sigui totalment escaient a la seva línia.