Berta Paco Sánchez viu en les seves obres

Ningú sap per què la jove artista Berta Paco Sánchez va decidir, el 2020, que no volia continuar vivint. Tampoc ben bé per què cinc anys abans va posar un punt final radical a la seva carrera. Mai més va tornar a agafar un llapis ni a tacar una tela per evacuar pensaments i sentiments. El seu món creatiu va quedar congelat entre els anys 2008 i 2014. Un període brevíssim però fèrtil en obres que han preservat els seus pares amb el desig de donar-les a conèixer i, fidels a la idea que tenia la Berta de l’art, convertir-les en eines útils per a la societat.

Gràcies a la complicitat de la historiadora de l’art Isabel Coll i del notari Lluís Jou, la família Paco Sánchez ha pogut difondre pòstumament el llegat de la seva filla i germana en una exposició al centre cultural Miramar de Sitges, Camins d’aigua (fins al 14 de maig). Un ric i divers conjunt de peces que conviuen amb els quaderns que la Berta omplia de reflexions de la seva pulsió artística: “La teva creació és dins teu, però tu també estàs dins del que crees. L’obra surt de tu i apareix a mesura que et vas buidant. Per això la meva obra és una extensió de mi; és tot allò que porto dins i que sols sé expressar d’aquesta manera”.

Nascuda a Barcelona el 1985, Berta Paco va créixer entre la capital i Sitges. “Des de molt petitona que era molt inquieta, ho dibuixava tot i tenia una gran capacitat de recrear la realitat”, diuen els seus pares, Sílvia i Albert, que li van posar totes les facilitats per a la seva formació. Llicenciada en belles arts per la Universitat de Barcelona, va completar els estudis a Londres i en viatges que feu a diferents països d’Àfrica per aprendre oficis artesanals de cultures ancestrals que van marcar profundament la seva ètica i estètica.

Professionalment va fer tempteigs en diferents àmbits del tristament competitiu sector de l’art. Va treballar de coordinadora en galeries, al centre d’investigació Hangar i, com a emprenedora, va dissenyar i produir una col·lecció de dessuadores d’inspiració ètnica. També va fer incursions en la docència i l’entusiasmava impartir tallers educatius per a nens i persones amb dificultats, com ara discapacitats mentals. La seva exposició de Sitges també ha estimulat activitats d’aquesta mateixa naturalesa social.

Mentrestant, en la intimitat de l’estudi, es barallava amb la seva obra, poblada de senyals d’una ànima sensible. D’una banda, la de la noia vitalista que s’identifica amb colors vius i intensos; de l’altra, la de qui no pot abstreure’s dels drames del món, com ara la violència que s’exerceix sobre els més febles, ni de les espases de Dàmocles de l’existència humana. El pas del temps la neguitejava i en les seves pintures evoca els seus temors en rellotges i en unes figures amenaçadores que invoquen clarament la mort.

“La Berta perseguia la perfecció en tots els aspectes de la vida. Donava molt però també volia rebre molt. I del funcionament del món de l’art hi havia coses que no li agradaven. Acostumava a dir que no volia que les seves obres acabessin enterrades al soterrani d’una casa de rics. Per ella el sentit de l’art era compartir-lo amb tothom i especialment amb els més vulnerables”, expliquen els seus pares. Va tenir poques oportunitats d’exposar el seu treball. La mostra més important la va fer al Casino Societat de l’Amistat de Cadaqués. I va rebre bons inputs. Però el procés de desencís ja estava activat i quan va complir els 30 anys va decidir iniciar una nova vida lluny de l’art. Va tornar a la universitat, ara per estudiar economia.

Fins que alguna cosa es va acabar de trencar definitivament dins seu. I així i tot continua vivint en les seves obres.