“Sergi López va perdre l’avió a Canes per un entrecot”

La trilogia de Retorn al futur em va acompanyar en la meva educació sentimental. Jo era de cinema de sessió doble, dels Texas, que ara afortunadament volen ressuscitar. Però la primera la vaig veure en VHS a casa d’un amic i em va atrapar moltíssim. Les altres dues les vaig veure en cinemes ja desapareguts: la segona al Bailèn i la tercera al Fémina, al passeig de Gràcia, que va cremar-se, i recordo veure-la amb uns amics i quedar a la sessió contínua. No sé si la vaig veure tres cops seguits.

Es l’única història del llibre que està certificada perquè està explicada per ell. Vam fer un videoconferència, em va dedicar una hora i mitja. És una persona molt generosa, no es dona importància, malgrat tots els èxits que ha aconseguit. Em va dir que tot el que m’explicava ho havia dit en mil entrevistes, i hi havia coses que sí que les coneixia, però que va perdre l’avió a Canes el 2001 perquè menjava un entrecot a l’aeroport, no l’havia sentit mai. Em sembla que el defineix molt: els plaers són el primer. Per això el relat es titula Entrecot al punt.

Totalment, ens modela molt. Sergi Pàmies va venir convidat al meu programa d’iCat Mement, va escollir el tema de les pel·lícules que ens fan plorar i en vam parlar molt. De vegades m’he emocionat més amb ficcions que he vist a la pantalla que amb coses que he vist en la vida real. Exagero, perquè evidentment depèn del moment, però hi ha emocions que el cinema et dona d’una manera i et fa oblidar que ets en una ficció. El forat que et deixa a l’ànima una cosa real no te’l deixa una pel·lícula, però en els cinèfils, de vegades les emocions brollen més en una sala fosca. Em va passar fa poc amb The quiet girl, amb l’estocada final. El cinema et fa un plor bonic, que de vegades és també rialla.

Hi ha moments dels rodatges de pel·lícules, com a Alien o La vida de Brian, però hi ha històries que s’escapen molt de l’anècdota i se’n van a fets que marquen per bé o per mal una biografia. És el cas de l’accident de cotxe de Montgomery Clift o l’exili d’Andrei Tarkovski. Un lector que potser no ha vist una pel·lícula de Tarkovski, un director molt rigorós i exigent, però la seva història d’exili la pot entendre tothom: la Unió Soviètica no li deixa fer el cinema que vol, es queda a Itàlia i està cinc anys separat del seu fill.

Tots estem molt influïts pel cinema de Hollywood. Les històries de triomf se suposa que són sempre inspiradores. No crec en absolut que en la vida dominin els happy ends i guanyin sempre els bons. En el llibre hi ha històries que no acaben bé. Hi ha, per exemple, una història de frustració creativa absoluta de Stanley Kubrick, un dels grans genis del cinema mundial. Un coitus interruptus, com li dic al títol del capítol, molts anys va estar entestat a fer la biografia de Napoleó i no la va poder fer. Spielberg té un gran reconeixement amb el temps, però als estudis al principi se’l miraven i pensaven que es creia que dirigia El cuirassat Potemkin. També em va agradar molt poder posar al llibre la història de Llorenç Llobet-Gràcia, un cineasta amateur de Sabadell que dirigeix Vida en sombras [1949], que ara està considerada una de les grans pel·lícules del cinema espanyol, però no va poder fer més cinema. Va patir diversos problemes: la mort del fill, censura, deutes econòmics... La comèdia i el drama, l’èxit i el triomf estan ben equilibrats al llibre, i no perquè ho hagi anat pesant, han anat sorgint així. També hem volgut equilibrar la presència de les dones, que històricament, sobretot pel que fa a directores, ha estat bastant minsa. Ara, per sort, hi ha un nou panorama de creadores que s’estan obrint camí. A Catalunya, indiscutiblement, amb gent com Carla Simón, i també a fora. Vaig batallar molt perquè entrés dins del termini la història de Chloé Zhao, perquè té un punt humà important: una directora nascuda a la Xina que acaba sent condemnada pel règim xinès per unes declaracions, tot i que al principi, quan guanya els Oscar, estan molt contents. L’ordre és cronològic. Podríem haver inclòs més històries, però ja són 300 pàgines, no volíem aclaparar el lector.

Li vam dedicar un programa de Memento i em va semblar molt curiosa la història. El govern conservador de la Segona República espanyola va aconseguir aturar una pel·lícula, que es retiressin totes les còpies d’El diable és una dona (1935) per la imatge que es donava de la Guàrdia Civil. La de l’Elena Jordi, la primera dona a dirigir una pel·lícula a Espanya (Thaïs, 1918), m’arriba a través de l’editor, Gerard Espelt.

Havia fet moltes pel·lícules a Itàlia, era una estrella. En el moment que coneix Vittoria de Sica, el director li demana que es quedi a casa, quan ell oficialment té una altra dona. Són aquestes històries de dones que han aguantat coses que, afortunadament, ara moltes no aguantarien. És de justícia explicar la història de Maria Mercader. En aquest cas partia de la seva autobiografia, tot i que sobre la manera com es van conèixer amb De Sica hi ha altres versions. No l’estic traint a ella, però de vegades explicar la versió del protagonista és trair els fets. Aquí segur que hi ha mes d’una llegenda impresa. El títol del llibre, Per un grapat d’històries, fa referència a Per un grapat de dòlars, de Sergio Leone, però es podria titular perfectament Se non è vero, è ben trovato.

Sí, una altra de les idees sobre el cinema que volia deixar clara és que, a banda que és d’autoria compartida, el relat de Leone ens demostra que tot està més o menys inventat i la gràcia està en com ho combines. Akira Kurosawa veu Per un grapat de dòlars, que Leone la va fer després de veure Yojimbo, i li envia un telegrama que s’ha fet famós en què diu: “He vist la seva pel·lícula, em sembla admirable, però malauradament és la meva pel·lícula.” A partir d’aquí, amenacen de demandar-lo per plagi fins que arriben a un acord econòmic. És una història de dos grans mestres del cinema mundial, en què un copia o s’inspira en l’altre, i aquest es queixa, d’aquella manera que ho fan els japonesos, molt elegantment. Molts dels directors o directores que retrato tenen un cert entusiasme infantil, naïf. Leone mostrava el telegrama entusiasmat perquè la pel·lícula havia agradat a Kurosawa i ensenyava el telegrama a tot arreu, i els advocats li van dir que no l’ensenyés perquè li estaven insinuant que hi havia hagut un plagi.

Ja parlo de les ingerències de producció en la direcció en el cas de Hitchcock i Selznick. El cas de Seven [1995] és un final totalment icònic per a diverses generacions. La pel·lícula està molt bé i li dona una estocada final que fa que quedi a la memòria de l’espectador. És impossible oblidar-ho, però els productors no volien que acabés així, es van espantar. Fincher ja venia de barallar-se molt amb la Fox quan va fer Alien 3 [1992], va dir que potser no faria més cinema. Quan es torna a trobar en aquesta situació, lluita per mantenir aquest final. Diuen que el cap de Gwyneth Paltrow es va quedar a la caixa perquè Brad Pitt ho va dir: “Si jo he de firmar per fer la pel·lícula, el cap es queda a la caixa.” Aquí evidentment m’he imaginat converses, què en pensava Gwyneth Paltrow de tot plegat. Al final ha acabat jugant amb la imatge en una celebració de Halloween, es va posar el cap dins una capsa.

Sí, el situo a Amsterdam, en el moment que tenen una idea de fer una pel·lícula de Jesucrist. Una de les versions sobre l’origen del projecte és que estaven en aquesta ciutat promocionant Els cavallers de la taula quadrada i els seus bojos seguidors. Diuen que el primer títol era Jesucrist, ànsies de glòria, que va proposar Eric Idle. Emi havia de produir-la i es va fer enrere en l’últim moment. L’ex Beatle George Harrison era amic d’Eric Idle i li agradava tant la idea de la pel·lícula que va acabar fundant una productora per fer-la. Segons Eric Idle i els Monty Python, és la història de l’entrada de cinema més cara de la història, la vegada que algú ha pagat més diners per veure una pel·lícula. A més, m’anava bé perquè volia incloure al llibre alguna història d’una pel·lícula del gènere de la comèdia, que hi hagués com més gèneres, millor.

És un dels meus referents. Al llibre hi ha dues pel·lícules que quan era petit m’havien explicat algú més gran al pati de l’escola i m’havien provocat una gran expectació, perquè per edat no les podia veure: La nit dels morts vivents i Alien. Són pel·lícules que em van entrar abans per via oral que audiovisual. És la demostració que, al final, al cinema és un art narratiu, com ho és explicar una història a una criatura quan se’n va a dormir. Volia parlar d’Alien també per la importància de Sigourney Weaver a l’hora de canviar el gènere d’acció. Inicialment no estava clar que Ripley fos una dona, però va acabar sent ella, i ara ens és impossible imaginar que fos d’una altra manera. I aquesta història m’ha permès prendre com un dels punts de vista narratius el del gat de la pel·lícula. Tinc un gat igual que s’estirava entre el teclat i el monitor, em va servir de model.

És una obra que intenta explicar episodis que estan documentats en biografies, documentals... Els protagonistes els han explicat, però on no arriba la documentació, hi arriba la imaginació. Igual que una pel·lícula biogràfica no posa els diàlegs tal com es van dir. Hi ha explicació de dades, intentant no ser mai massa exhaustiu o enciclopèdic, i que pugui enganxar també un lector no especialment aficionat al cinema, i a la part d’històries humanes hi ha els diàlegs. Aquí he jugat a la fabulació: imaginar com són les persones i com podrien haver reaccionat davant certs esdeveniments. Aquesta part de diàleg ficcionat em ve molt per la feina que faig de guionista d’En guàrdia!, d’Enric Calpena, a Catalunya Ràdio. Hi ha part documentada, però també hi ha una part de ficció. He intentat ser just amb els personatges que retrato. Amb l’editor vam pensar que era una manera de fer més llegidors episodis de la història del cinema, i així potser arriba a més gent.