The Beatles i la dictadura

Etiquetar com “el millor de la història”, tant si és un futbolista, un restaurant o una pel·lícula, sempre és qüestionable i, ja d’entrada, sembla exagerat. Encara més quan es basa en una percepció de gust, de “m’agrada o no m’agrada”. No es pot afirmar categòricament que The Beatles és el millor grup musical de la història, però amb la perspectiva dels anys, sí que es pot dir que és el més famós, influent, versionat, admirat, transversal..., més enllà que la seva música agradi o no.

Aquesta banda, formada per John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr, va tocar una vegada a Barcelona. El 3 de juliol en farà 58 anys. I no va ser gens fàcil perquè, el 1965, a la dictadura franquista encara li quedaven deu anys de mà de ferro, de repressió, de penes de mort, d’aïllament respecte a la resta del món. Un grup de grenyuts com aquells quatre nois de Liverpool no podia fer altra cosa que esvalotar el galliner. A Barcelona hi havia gallinetes amb ganes de revolta, com la de la cançó de Llach, que projectaven en els trenta minuts del concert un simulacre de llibertat.

Ramon Breu ha publicat El dia dels Beatles (L’Albí), en què parla del concert dels Beatles a Barcelona com a teló de fons d’una història per una banda imaginativa i per una altra reivindicativa, basada en situacions reals de víctimes del franquisme.

El dia dels Beatles és el segon títol d’una trilogia centrada en la memòria històrica que va començar amb Les llàgrimes del dictador, ambientada el 1973 i en què Johan Cruyff fa el paper dels Beatles i en què Breu narra els fets al voltant d’una reunió de l’Assemblea de Catalunya que va tenir lloc el 28 d’octubre del 1973 a la parròquia de Santa Maria Mitjancera de Totes les Gràcies, al carrer Entença de Barcelona, i que va acabar amb 113 detinguts.

El tercer lliurament de la trilogia estarà ambientat a la dècada dels quaranta i se centrarà en els maquis i la lluita de la guerrilla urbana. “En aquest país això de la memòria no ho toquem gaire bé i la meva intenció és mostrar la disjuntiva que pot tenir el lector: l’oblit és una estratègia per sobreviure, però també hi ha l’opció de recordar, de fer memòria”, comenta Breu, i ell mira de facilitar que la tria sigui pel segon camí. “Em preocupa, i encara més com a exprofessor d’història, la desmemòria de les generacions joves que no van viure la dictadura i que tenen una visió molt distorsionada del que va representar.”

Ramon Breu (l’Hospitalet de Llobregat, 1956) va començar a treballar de molt jove i va anar canviant de sector fins que va ser professor de secundària. Va dedicar més de deu anys al projecte d’implantar “l’educació mediàtica a l’educació obligatòria”. Però ni el Ministeri ni el Departament van estar per la feina i va quedar en projecte. Entre altres activitats, es va posar a escriure i va debutar el 2013. En deu anys ha publicat 14 títols. “Molts sobre temes d’educació, i les novel·les són poc extenses...”, es justifica amb un mig somriure.

La trama d’El dia dels Beatles passa en un sol dia. Una organització secreta, Vindicta, amb l’ajut d’un peculiar equip de detectius privats –que ja apareixen en l’obra de Breu La veritat no serveix de res–, segresta una col·lecció de torturadors, carcelleres, pares de fills robats, entre altres personatges sinistres, i els enfronta a una mostra de les seves víctimes en un espai fabril d’una zona que podria ser l’Hospitalet de Llobregat. Perquè tot el dispositiu funcioni, ho fan el 3 de juliol, coincidint amb el concert dels Beatles i el pas del Tour de França per Barcelona (els equips ciclistes van arribar el 2 i van marxar el 4 de juliol). La policia va estar ben distreta.

“Volia parlar dels anys seixanta i del símbol de l’esperança, d’aquell entusiasme, de la mica d’oxigen que va començar a córrer aquells anys gràcies als Beatles; el seu concert va ser un esdeveniment que va sacsejar la ciutat i, a més, em va servir com a contrapunt de la trama de memòria històrica”, explica Breu. Pel que fa a la part política, social i de memòria, “cap nom no és real, per evitar problemes, però tots els fets que es descriuen sí que són rigorosament certs i documentats”. En la bibliografia final es poden tenir pistes prou clares. A més, Breu va ser militant antifranquista durant els anys setanta i va conèixer gent que havia passat per penúries com les que relata. “Encara que només sigui en una ficció, que es pugui dur a terme un acte de justícia històrica com la que proposo.”

La crueltat gratuïta de molts actes ens obliga a reflexionar sobre per què sempre hi ha exemples de bestieses col·lectives. “Les diferents varietats del feixisme obren les comportes de la infàmia i la crueltat, i donen via lliure a aquestes malvestats. A l’Europa Occidental, el franquisme és un dels sistemes més llargs en el temps, amb la repressió més intensa; per això, Espanya era un paradís per a tota aquesta gent. S’han fet novel·les i pel·lícules i sèries sobre els caçadors de nazis, però mai n’he vist cap sobre caçadors de franquistes... I estaven molt vinculats. El franquisme va triomfar pel suport de l’Alemanya nazi. I al final de la Segona Guerra Mundial, a Espanya s’hi van refugiar molts nazis.”

Del concert, que Breu va narrant en fragments, explica que “els Beatles van estar a punt de no venir perquè el ministre de Governació, Camilo Alonso Vega, una de les mans dretes de Franco, es negava que vinguessin, deia que seria una perversió per a la joventut espanyola. En canvi, Manuel Fraga, dins del mateix govern, va apostar perquè vinguessin per evitar enfosquir encara més la imatge internacional del país”. I van venir, però amb tots els obstacles possibles perquè no triomfessin, fent-ne mofa en el No-Do i en la premsa en general.

Bona part de la documentació són cròniques de la revista Destino. “El concert de Barcelona a la Monumental, amb 18.000 assistents, va ser dels millors de la gira; ells van quedar molt contens de com havia sortit.” “No van ser ni 24 hores a Barcelona. Van arribar el dissabte 3 de juliol a migdia i diumenge al matí ja van marxar.”

“La Joana Biarnés va fer un reportatge per a la revista Ondas, de Ràdio Barcelona”, amb unes fotos, magnífiques i espontànies, a l’habitació de l’hotel Avenida Palace, on els quatre músics es van instal·lar. “Els va poder aclarir que les monteras que els van posar al cap abans de baixar de l’avió no eren ben bé típiques de Catalunya, i que aquí es parlava una altra llengua; fins i tot els va ensenyar alguna paraula en català...”

El que no fa Ramon Breu és implicar els músics en la seva trama, no trenca la paret de la ficció oferint alguna impressió des de dalt de l’escenari o de la visita llampec. El que diuen és real. “Ens hauria agradat tocar, més que pels que eren a la plaça, per a la gent jove que era fora i no va poder comprar l’entrada perquè era massa cara”, va declarar McCartney, i Starr, que la policia era molt violenta, perquè un agent no el va identificar i, pensant-se que era un fan més, el va empènyer. “Mai havia vist la policia, d’allà on fos, pegant a la gent”, va dir el bateria.

“El concert va ser un trencament amb el que es vivia aquí. La música dels Beatles va ser un refugi per a molts joves, una banda sonora per superar la repressió. A la Transició no es va jutjar els criminals perquè les forces democràtiques eren molt febles. Més que una correlació de forces era una correlació de debilitats.”