“Confio molt en els valors europeus, confio poc en Espanya”

[Riu] No, l’he escrit jo, però sí que és veritat que quan l’estava acabant d’escriure, cap al mes de novembre, va sorgir als mitjans el tema del ChatGPT i, no ho nego, vaig fer la prova. Com un experiment vaig introduir de què anava el tema dels últims capítols i les conclusions que esperava treure’n. El resultat és que els textos eren molt plans, sense reflexions gaire profundes, hi mancava ètica i no hi havia ironia, ni de bon tros de doble sentit com a mi m’agrada escriure. Gens interessant, en definitiva. A més, redactar-ho, repassar-ho, arreglar-lo va suposar molt més temps que si ho hagués escrit jo mateix. Sí que és veritat que els textos estan per sobre de la mitjana, però resulten massa i els falta ànima.

Bé, per què no?, podria ser. Jo no ho puc saber. Nosaltres no ens coneixem i fem l’entrevista per telèfon. Hi ha plataformes que sintetitzen la veu i algú li podria haver gravat la veu i podria haver-hi un ChatGPT al darrere formulant les preguntes. Jo crec que en el moment tecnològic que vivim actualment no podria diferenciar si parlo amb una persona o no.

Una manera molt fàcil d’entendre-ho: utilitzem aquesta metàfora del núvol, que és una cosa oberta, etèria, que està per sobre dels nostres caps, que està disponible, guarda les nostres dades i les fa accessibles des de qualsevol lloc del món. Tot això està molt bé, però en realitat el núvol són edificis de formigó, grans centres de dades de formigó armat, acer i vidre, que consumeixen molta energia i que estan a terra, pesen molt i, a diferència dels núvols que no són de ningú, aquests sí que tenen propietari. Resumit en una frase: el núvol és l’ordinador d’algú altre. Quan hi guardes coses deixen de ser al cent per cent de la teva propietat, renuncies a una sèrie de drets; estem fent una còpia d’aquestes a l’ordinador d’algú altre, sigui Google, Apple, Amazon, Netflix... I ja no seran només teves, aquelles dades. Per entendre’ns, tens una custòdia compartida d’aquelles dades i t’has de refiar que algú altre que té aquest ordinador [el núvol] en faci un bon ús. Les dades que produeixen aquestes dades, les metadades, tampoc són teves.

No forçosament. Sincerament, nosaltres deixem les dades amb unes condicions. Fer funcionar aquests ordinadors té uns costos molt grans, guardar aquestes dades suposa molt esforç econòmic i d’una manera o una altra s’han de cobrar aquests serveis. Pensem el que deuen costar els serveis de Google Maps, YouTube, Netflix, Amazon... Alguns són gratuïts, però les nostres dades, els registres d’aquestes activitats que generem, les metadades, això es comercia, es ven, s’empaqueta, es classifica. Té molt valor i les marques paguen molts diners per saber com som, de manera anonimitzada això sí, però paguen molts diners per disposar-ne. És interessant saber què rebem i què ens donen a canvi.

Exacte, és un acord tàcit del qual no ens mirem les condicions, tampoc les podem arribar a entendre. Jo dono les dades a canvi d’un servei excel·lent. Penso en Google Maps o Google Earth... Però, tornant al Gran Germà, sí que ens hi podem referir quan es tracta de polítiques monopolístiques o de manipulació de l’opinió pública a través d’aquest gran coneixement que tenen de nosaltres. Aleshores sí que podríem parlar d’una mena de Gran Germà. Al final som tots que ens vigilem a tots, som una família de Grans Germans. Al llibre en parlo en un capítol sobre el poder que tenim a les xarxes socials i si en fem un mal ús què passa.

Hi ha dues maneres de fer i ho explico al llibre. Quan Google s’adona que pot predir el futur, on farem clic a continuació: a través de les nostres recerques ja intueixen els nostres gustos –“Mira, aquesta gent segurament comprarà un cotxe abans que unes espardenyes esportives”–. L’altra és quan Facebook s’adona que no només es pot predir el futur sinó que hi pot influenciar. L’any 2014 es va fer un experiment amb 6.400 usuaris, que es van dividir en dos grups. A un li van donar notícies de caràcter positiu al mur de Facebook. I a l’altre, negatiu. Els qui tenien notícies negatives penjaven comentaris al seu mur del tipus “És dilluns, quina merda tornar a treballar”. I els altres, “És dilluns, que bé, tornarem a veure els companys de feina!”.

Es tracta de l’efecte de contagi a grups i societats que tant es dona a les xarxes socials. Aleshores pots entendre què passa al món, com un personatge de la categoria de Trump pot esdevenir president, l’auge dels extremismes i de fenòmens com el terraplanisme. Entenent això, ara ens donen el contingut que ens fa estar enganxats més temps a la xarxa. Fixa’t que et dic “el contingut que ens fa estar més temps a la xarxa”, no el que ens agrada més. El més lògic seria que si a la gent li agraden els gatets doncs oferir-los gatets. Doncs no és així! A les xarxes socials, els seus algoritmes han après que és molt més eficient per generar més clics que et donin contingut que et va polaritzant cap a un costat o cap a l’altre. Perquè quan estàs molt escorat cap a una formació política, a favor o en contra, o ets molt progressista o molt conservador, és més fàcil que facis clic al que t’és més pròxim però també a l’altre pol oposat, sigui per criticar o per fotre-te’n. Per això, com més visions extremes potenciem, més diners farem, i les xarxes socials han fet un estrip al teixit social, amb la nostra col·laboració.

Hi ha tres grans grups de poder: Silicon Valley és el que marca el pas, fins al punt que si vols fer una campanya contra el càncer de mama no pots perquè diuen que allò no va amb ells; el gran poder que tenen els estats, que el fan servir per espiar-nos i atacar la dissidència o fins i tot exterminar-la, com és el cas de la Xina o Espanya; i, en tercer lloc, nosaltres, que també tenim un gran poder. Ens podem carregar la democràcia amb el núvol, com dèiem, o si ho gestionem bé pot esdevenir una eina fantàstica de participació, oberta. La paradoxa és que aquestes eines, les més participatives i obertes que hem tingut mai, són capaces de carregar-se la democràcia.

No ben bé. Soc un tecnooptimista crític: això depèn de nosaltres. És com l’energia atòmica: si la utilitzes bé, és beneficiosa per al món. Hi ha tecnologies pensades per fer mal i n’hi ha que no però que mal utilitzades poden fer mal. Per exemple, el cor del M’agrada d’Instagram, Facebook o Twitter. Com explico al llibre, està concebut per donar bon rotllo i felicitat, però hi ha casos de gent jove amb problemes d’acceptació del seu cos per a qui una manca de cors pot provocar tot l’efecte contrari a la felicitat.

I tant. La IA hauria de complir tres objectius fonamentals i que vagin alineats: que les eines tecnològiques siguin útils des del punt de vista personal, que aportin benestar al grup des del punt de vista social i que reportin benefici econòmic a l’empresa. Si només aporten benefici a l’empresa privada, tenim un problema. De la mateixa manera, si només aporten benefici a la societat, estaríem parlant d’un estat totalitari. L’individu no pot quedar exclòs, cal un equilibri d’aquest triangle difícil d’equilibrar.

Sí, però el Catalangate només és la punta de l’iceberg. Com a testimoni privilegiat a primera línia, puc dir que això li pot passar a qualsevol persona de qualsevol racó del món, estar sotmès als canvis d’interès de les grans tecnològiques i aquest desequilibri del poder pel caprici dels estats. Fins on jo sé, vaig tenir intents d’entrar en el meu mòbil, no puc dir si reeixits o no. Quan va sorgir el tema a la premsa vaig establir una relació i quan el mòbil va ser analitzat per Citizen Lab em van confirmar les sospites.

Jo estic encantat d’oferir-les, de la mateixa manera que regalo la sang pel bé comú. No poden dir-nos que utilitzen les nostres dades per servir-nos millor i que en realitat les facin servir únicament per beneficiar-se ells. No és el mateix, posem pel cas, que Facebook utilitzi el reconeixement facial per establir lligams entre gent coneguda nostra que si ofereix aquestes dades per a usos militars. Compte! De la mateixa manera que l’estat faci servir aquestes dades per combatre una pandèmia o per refermar la seva posició per envair la meva privacitat. És més, són dades que un Estat m’ha intenta robar, i això és delicte. Imaginem que això ha estat aprovat per una autorització judicial, que no ho sabem: estan alimentant una empresa que les utilitza per espiar i fins i tot matar, com el cas de Jamal Khashoggi. Els nostres diners han d’anar a finançar aquesta indústria? No!

És molt difícil, sí. Qui regula el regulador? La Unió Europea fa coses, com la norma de serveis digitals o la llei de les cookies, que són una gran victòria i fa que els ciutadans europeus estiguem més protegits que no pas els nord-americans o de la resta del món. Confio molt en els valors europeus, confio poc en Espanya, en estats amb dubtosa tradició democràtica que no respecten els valors humans.

La tecnologia pot evolucionar tan ràpid com vulgui, però els valors haurien de ser molt ferms. Aquest ethos de Silicon Valley de dir que nosaltres anem tan ràpid que la civilització no pot...; no, la legislació hi és i els valors no és que hagin de ser eterns, perquè és cert que la societat evoluciona, però sí que hi ha d’haver uns de durables en el temps i s’han de mantenir. S’ha de fer un marc prou ampli perquè es respectin els drets individuals. És difícil i el cost per intentar-ho és alt, però això no es pot fer si estem pendents de l’última versió de ChatGPT. I de cap manera va contra l’evolució.