“És just agrair a Picasso la seva generositat amb Barcelona”

Puc triar? A la sala de Las Meninas. Mira que venen d’antic, del barroc, i Picasso, respectant l’obra de Velázquez, va crear les seves Meninas, Las Meninas del segle XX!

Aquesta és la meva preferida [la que il·lustra l’entrevista]. Pels colors, verd maragda, verd blau mar..., per l’esquematització i per la presència d’una finestra virtual. Era l’any 1957 quan Picasso la va pintar i la televisió s’estava introduint a les llars. Impressionantment moderna! [El fotògraf li demana que posi al costat d’una altra de les pintures de la sèrie. Escull El piano, perquè l’associa al jazz, una música que, junt amb l’òpera, ella estima. En la pintura té per protagonista el nan de la cort Nicolasito Pertusato.]

El de Solsona. Voluntariat pur, ajudant en el que calgués. Vaig organitzar un parell d’exposicions de prehistòria.

Vaig fer cinquè i sisè de batxillerat a Tarragona. A l’hora del pati, anava a la biblioteca, i allà vaig descobrir uns llibres sobre Picasso, molt bàsics però que em van al·lucinar. I vaig pensar: “Vull dedicar-me a això.” Primer amb dubtes, perquè també m’hagués agradat estudiar antropologia o interiorisme, que llavors en dèiem decoració. Era molt jove i m’agradaven moltes coses; avui soc gran i continuen agradant-me moltes coses! Això no ho he perdut! Aquells dos anys a Tarragona van néixer dins meu dues coses que m’han marcat: l’amor per Picasso i una consciència política. Eren temps convulsos… Em vaig desplaçar d’amagat a Barcelona per participar en les manifestacions contra la pena de mort de Puig Antich. Mantinc la consciència política, però amb una gran tristesa per la situació actual. Bé, el cas és que vaig acabar anant a la Facultat de Geografia i Història, però en lloc d’història de l’art vaig fer història contemporània. Tot art és fruit d’un context històric i social, i això em va fer decidir per l’especialitat d’història contemporània, adobant-la amb assignatures optatives d’art. Ja tenia l’ull posat en les avantguardes històriques. Vaig tenir uns professors d’art, per cert, boníssims: l’Alexandre Cirici, la Mireia Freixa...

En acabar la carrera, fent pràctiques amb la idea d’entrar a formar part del cos de conservadors de l’Estat. Llavors la directora era la Rosa Maria Subirana. Ja s’estava cuinant l’Any Picasso [1981] i van nomenar l’aleshores conservadora del museu Maria Teresa Ocaña, que després en seria la directora, secretària general de la celebració. Cercaven una secretària de l’Any i em van agafar a mi. Se’m va obrir tot un món nou. Em fa il·lusió perquè he fet un capicua en la meva vida laboral: vaig entrar al museu en el centenari del naixement de Picasso i n’he sortit amb aquest altre aniversari picassià, el dels 50 anys de la seva mort. Ni en el millor dels somnis ho hagués pensat mai!

Fantàstics. No ho dic magnificant el passat com uns temps millors, sinó reivindicant la realitat de l’època. En aquell moment hi havia gent que estimava la ciutat, molt, moltíssim. Polítics, societat civil, treballadors de museus de base i de direcció... Estimaven de debò la ciutat, valoraven el que té i hi apostaven fort. Totes les institucions van anar a l’una. Hi havia, en definitiva, voluntat de servei públic, que penso que s’ha perdut. L’Any Picasso va ser un esclat mundial i Barcelona hi va tenir un paper crucial amb exposicions de molt de nivell, des de l’òptica nostra, com la de Picasso i Barcelona. No vam importar, vam exportar. Ens creiem que teníem coses a dir en el relat de Picasso. Va ser un moment brillant de la ciutat. Barcelona es va projectar al món a través de Picasso.

Hi ha una frase de l’Espriu que m’encanta: “Per a mi és evident que l’individu, per excels que ens l’imaginem, està tothora per sota de la comunitat i al servei d’ella.” Ho comparteixo totalment, però també penso que és just agrair a qui ha estat tan generós amb la nostra ciutat i això vol dir amb tots nosaltres, els ciutadans. Si Picasso va fer les respectives donacions gratia et amore a Barcelona quan ja era una figura internacional és perquè va voler agrair a la ciutat tot el que li havia donat. Durant l’Any Picasso sí que hi va haver una torna, la ciutat li ho va agrair. Penso que s’hauria de fer una lectura actualitzada del que significa el binomi Picasso-Barcelona i viceversa per renovar aquesta vella història i, a la vegada, tan present. Vaig creure oportú tornar a fer una exposició Picasso i Barcelona versus Barcelona i Picasso. Ara era el moment de fer-la. No me’n vaig sortir. Els tècnics tenim l’obligació de proposar projectes. Els responsables tenen la potestat d’acceptar-los o no.

Vaig estar molts anys portant el macrodepartament d’educació i acció cultural. Però la meva aspiració era ser conservadora. Per raó d’un sotrac que ara no ve al cas vaig haver de marxar. Del 2000 al 2006 vaig treballar en altres museus, el Tèxtil, el d’Arts Decoratives i la Virreina. L’experiència va ser molt positiva. Aquells anys em van ajudar a obrir la ment. Em vaig airejar i vaig aprendre moltes coses noves. Si sempre t’aixoplugues sota un mateix lloc, et pots convertir en un sectari. Però bé, vaig acabar tornant i, tot i que em va costar una mica, finalment em van nomenar conservadora. Sota la direcció de Pepe Serra vaig cocomissariar amb absoluta llibertat una exposició que és clau en la meva vida i que crec que va ser un punt d’inflexió al museu pel seu discurs i contingut: Vinyetes al front. Després en vaig cocomissariar i comissariar d’altres, amb enfocaments nous, com la de La cuina de Picasso, la dels editors Gustavo Gili i la de Picasso poeta (que a París va quedar més potent que aquí). N’he comissariat menys de les que hagués volgut, tot i que de propostes n’he fet.

Picasso i Catalunya. Imprescindible. Ja seria hora que totes les institucions s’hi posessin. És que Picasso és molt més que el seu vincle amb Barcelona. Me n’alegro molt, que es faci l’exposició Picasso i Gósol al museu Reina Sofía de Madrid. Però em dol que no haguem sigut nosaltres des d’aquí els que l’haguem fet. Ja sé que no en tenim la patent, però dol. Per què no ens estimem més? Per què no hi apostem, per la nostra cultura? Que és que no tenim diners, d’acord. Però invertir en cultura és un bé per la societat i pel país i, també, aporta riquesa a la ciutat i al territori.

Aquesta cartografia té el propòsit de desplegar Picasso a la ciutat i alhora veurem Barcelona a través seu. I no només pel nucli antic: també ens farà anar a Sant Gervasi, al Tibidabo o a Badalona. Ens portarà a indrets que encara perviuen o que han desaparegut, com el MNAC i el Palau de Belles Arts, però també a una farmàcia o a la casa d’algú molt important per ell. Desvelarem el Picasso de la vida quotidiana, molt desconegut pel gran públic. Sempre hem mirat Picasso des de l’òptica Picasso, però mai com Pablo Ruiz Picasso, un noi d’origen andalús que s’integra ràpidament aquí, que és un jove com qualsevol altre, que va a l’escola, que fa amics... Els amics catalans de Picasso tenen una rellevància majúscula. Alguns van ser els seus amics de tota la vida. El lligam, junt amb la família, que mai el va fer trencar amb el nostre país. Picasso sempre va estimar Barcelona. En una visita que li va fer el doctor Soler-Roig, quan s’acomiadaven, Picasso li va manifestar: “Me puedes creer Pepe que daría un dedo de mi mano para poder ir mañana a Barcelona”. En Roig li va oferir la possibilitat d’aconseguir-li un passi. Picasso li va respondre tot seguit que no ho podia acceptar; se sabria i li dirien que s’havia venut “por treinta duros”. I hi va afegir: “iré a Barcelona en cuando se muera Franco.” El general el va sobreviure.

No te’n puc dir només una... És que, a més, jo que he anat molt a sales a porta tancada, hi ha moments que descobreixes un racó d’una obra, un traç, un ombrejat, i et captiva tot d’una. Només et falta abraçar l’obra. Aquestes estones de solitud al museu són impagables!

Per sentiment, L’Harem que va fer a Gósol el 1906 [el posseeix el Cleveland Museum of Art].

Un artista, com qualsevol altra persona, té llums i ombres. Picasso és un valor artístic indiscutible. Agradi o no, ha marcat la història de l’art occidental. Dit això, que al seu voltant es facin debats, per incòmodes que siguin, seriosos, insisteixo seriosos, sobre el seu comportament humà, és positiu perquè enriqueix el coneixement de la seva obra. Sempre que es faci des d’un plantejament científic rigorós. Picasso va format part d’una societat masclista; però que no ho és també l’actual?

És una exposició que no s’ha fet mai: la mirada de Picasso al territori i a les arts i tradicions populars catalanes. Una mirada esponjada atès que les fronteres són polítiques però les arts i les tradicions populars no són estanques. Té un potencial brutal, però a Solsona només en podrem donar un tast, evidentment per qüestions econòmiques. Però on no arribi l’exposició esperem que hi arribi el catàleg. M’emociona perquè serà un altre capicua en la meva trajectòria: acabaré al Museu de Solsona, que és el museu on vaig començar. No puc demanar més!