Llibres
Història de les execucions públiques
Mala mort a Barcelona
Joan de Déu Domènech descriu a l’assaig ‘L’espectacle de la pena de mort’ com al llarg de la història les execucions públiques a Barcelona eren una diversió
El llibre recull els emplaçaments variats dels patíbuls, els diferents sistemes per matar els condemnats i els costums a l’entorn fins al 15 de juny del 1897, data de l’última execució
La mort és un espectacle, no per a tothom, però des de sempre ha generat una certa atracció. Sacrificis rituals en tota mena de cultures antigues, el circ romà, actualment les snuff movies, les pel·lícules que mostren assassinats reals... I les execucions públiques a les quals el poble assistia en massa, amb els fills i el berenar, si era el cas. Joan de Déu Domènech va publicar el 2007 l’estudi L’espectacle de la pena de mort i ara L’Avenç n’ha publicat una reedició revisada i ampliada.
El llibre se centra en les execucions públiques que es feien a Barcelona. Les primeres referències que conté són de mitjan segle XIV i el llibre té una data final precisa: 15 de juny del 1897, quan hi va haver l’última execució pública a Barcelona per evitar perpetuar el que era: “Diversió, esbargiment i entreteniment; un espectacle.”
“La mort en públic atreia gent de tota mena. Hi havia els amants d’emocions fortes, l’espectacle era de franc i això els feia contents. També hi havia els entesos, aquells que ho sabien tot del botxí, des del full de serveis fins a l’estil que el caracteritzava. Tampoc faltaven els badocs i els carteristes. I venedors de xufles i d’auques pregonant la vida i malifetes del desgraciat que anaven a matar.” I prostitutes i pares amb els fills a coll, perquè “les execucions formaven part del sistema educatiu i el patíbul quedava convertit en una aula oberta”.
Joan de Déu Domènech (Barcelona, 1954), llicenciat en història medieval, ha publicat una dotzena de llibres de temes variats, de gastronomia a festes populars i folklore, sempre amb un fons històric i amb una narració amena, com és el cas de L’espectacle de la pena de mort, que es llegeix de bon grat, tot i la morbositat del que hi explica. A més, sense trair el rigor, no s’està de criticar el que convé, com ara que el 3 de desembre del 1842 el general Baldomero Espartero va ordenar bombardejar Barcelona des de Montjuïc durant dotze hores seguides. Van caure més de mil bombes. “Personatge que l’oblidadissa Barcelona honora, no una, sinó dues vegades, en dedicar-li un carrer i un passatge, com un símptoma més de la mentalitat d’esclau o d’idiota que massa vegades defineix aquesta ciutat”, critica amb encert Domènech. O quan escriu: “Potser perquè l’Església és favorable a tot allò que fa ferum de sang i d’humiliació, sempre ha vist de bons ull la flagel·lació. Fins i tot l’ha propiciada. És una de tantes curiositats i misteris de la institució.”
El llibre està dividit en set capítols en què l’autor va descrivint els sistemes d’execució que es van fer servir a Barcelona al llarg del temps, on tenien lloc, els costums a l’entorn, els diferents protagonistes... “Aquest llibre s’inicia quan acaba el judici. És aleshores quan comença la gran representació, l’espectacle de la pena de mort, l’espectacle que munta la justícia per a edificació de la població, meravellada amb la festa que se li ofereix”, explica Domènech, que hi ha afegit un capítol “per aprofundir alguns aspectes”. “Explico el sentit inicial de la cançó En Jan petit, que no té res a veure amb el de la cançó actual que tots coneixem. També documento com eren tractats els regicides. De boigs. Matar el rei era de qui no hi tocava. Aquell que pensava l’impensable. Un cop morts, els cadàvers dels ajusticiats eren exhibits a l’entrada de les ciutats o penjats dels arbres dels principals camins. Sí, eren indicacions, no pas del camí a seguir sinó tot el contrari, del camí que no s’havia de seguir.”
“En aquest nou capítol també parlo dels jueus. Uns discriminats que, quan eren morts per la justícia, també rebien un tracte diferent. Se’ls penjava pels peus. L’agonia podia durar dies. I també recullo el testimoni d’uns quants religiosos que van assistir a condemnats a mort. Tampoc falten noves dades sobre el botxí. Les darreres pàgines del nou capítol són sobre la bufetada. A les execucions, els pares hi anaven amb els fills i, un cop el botxí havia acabat la feina, se sentien bufetades. Els pares pegaven els fills. «Perquè te’n recordis», deien.”
En una època, “Barcelona va ser una ciutat amb més presons que barris”, afirma l’autor. L’obra inclou un pla amb els setze punts on van tenir lloc execucions públiques, algun de sorprenent, com el del xamfrà entre els carrers d’Urgell i Floridablanca, en ple Eixample, que va estar actiu fins al 1892. Explica: “Cremar, dar garrot, decapitar, afusellar, escanyar, han estat mètodes emprats per la justícia. Tots han estat excepcionals perquè, al llarg dels temps, el procediment més comú per donar mort va ser la forca.”
De curiositats, segons la moral actual, cada cop més esmolada, Joan de Déu Domènech n’explica moltes, com ara que eixorellar, o tallar les orelles, era una de les mutilacions habituals, tant per als condemnats, per marcar-los de per vida, com en situacions de guerra en què fins i tot es guardaven com a trofeu les orelles dels enemics. Els nobles, militars de graduació, religiosos i bastards no eren executats a la forca, que era massa vulgar, a ells els ofegaven en aigua, els decapitaven i, ja al segle XVIII, els donaven garrot. Cita l’Espill, de Jaume Roig, pel tema de la dona que va enllaçar embarassos per evitar que li apliquessin la pena de mort, perquè no es podia executar embarassades, calia esperar el part.
Una obra amb dades interessants, una narració amena i amb detalls escabrosos, sí, que l’autor sap narrar sense excessos.