Sororitat medieval

Coia Valls (Reus, 1960) va debutar com a novel·lista el 2010, quan va guanyar el premi Nèstor Luján de novel·la històrica amb La princesa de jade. Com passa de tant en tant, aquest inici, en plena maduresa vital, no va ser flor d’un dia. Al contrari, sembla ser que Valls retenia tot un jardí dins del seu cap i, des d’aleshores, no ha parat de florir, és a dir, d’escriure i de publicar.

El 2011, va treure L’ombra dels oblidats, seguida d’El mercader (2012), Les torres del cel (2013), La cuinera (2014), Amor prohibit (2015), Etheria (2016), Si tu m’escoltes (2017), Els camins de la llum (2018), Pantera (2021) i L’alquímia de la vida (2022).

Ara és el torn d’El llegat de les cendres, que li ha publicat Ernest Folch dins del segell de novel·la històrica Novum, de l’editorial Navona. “He canviat d’editorial per fidelitat a Ernest Folch, que ja em va editar el premi Nèstor Luján i també d’altres com ara El mercader, Les torres del cel... Fins que va marxar a dirigir l’Sport. Ara que torna a ser editor, i tot i que només tinc bones paraules per a les editorials en què he publicat, no m’ho he pensat dos cops i torno amb ell. El vull ajudar a reflotar l’editorial”, confessa Valls.

Coia Valls s’ha especialitzat en el gènere de la novel·la històrica, en concret, ambientada a l’edat mitjana, perquè les seves trames se solen moure entre els segles XI i XV.

En el cas d’El llegat de les cendres, l’obra té lloc al bell mig del segle XIV, el 1348, quan Barcelona encara pateix seqüeles de la gran pesta. Durant aquest període d’incertesa, poc abans de la implantació del dret romà, un petit exèrcit de dones sense armes vol aprofitar un buit de poder per revertir la situació. L’Alèxia, filla d’un mercader, la Romia, esclava, la Genebre, monja de Sant Pere de les Puel·les, la Caterina, aprenenta de pintora, la Llorença, vídua d’un vidrier, la Marta, filla d’un teixidor, i la Sança, capellera, s’uniran per plantejar una altra Barcelona, “on sigui possible l’esperança, per encendre un foc nou que torni a il·luminar la ciutat”. Però molts, ancorats en un món que s’acaba, voldran apagar aquest foc feminista avant la lettre.

En Narcís, germà de l’Alèxia i deixeble del pintor Ferrer Bassa, intentarà donar sentit a les seves inquietuds artístiques. Ell i la Caterina fundaran la Casa dels Obradors, un projecte destinat a posar en valor noves iniciatives que es basin en les capacitats de cadascú. Tothom hi tindrà un lloc i podrà ser aprenent i mestre alhora. I aquest serà l’espai de trobada entre aquestes dones emprenedores i que regalimen sororitat en un món encara més patriarcal que l’actual.

La Casa dels Obradors és inventada: “És un desig personal, una projecció. Ara seria com un espai de cotreball. S’ajunten tot de dones i creen unes dinàmiques que molts voldran estroncar.”

“Com ara ha passat amb la pandèmia, després de la pesta ens trobem una societat diferent. Hi falten mans i les de les dones estan limitades pel dret romà. Vídues de teixidors, ferrers, pintors, vidriers... ho tenen complicat per mantenir els negocis”, explica l’autora.

En l’obra, es mostra una lluita de poders continuada alternada amb etapes del dol. Coia Valls té clar que la novel·la històrica pot tenir molta part de ficció pura, però que cal que, pel que fa a l’època, sigui, si més no, versemblant. Per això s’ha documentat amb una psicòloga, Rosa Barceló, per mostrar bé les etapes del dol. “El dol per la persona estimada, però també el de la pèrdua de la joventut, de la salut... A més d’altres sentiments com ara la ràbia, la tristor...” I també s’ha assessorat amb especialistes de l’època, com ara Alberto Reche i Albert Balada, i ha begut de textos de Rafael Argullol, Teresa Viyoles, Carme Batlle, Salvador Claramunt i, entre molts d’altres, Joaquim Miret. A més, agraeix el suport habitual del seu company i també novel·lista Xulio Ricardo Trigo.

“He jugat amb símbols per dotar la novel·la de significació, com ara el foc, que és un dels elements que va creant la melodia interna. Un foc que destrueix, crema, però també il·lumina i purifica. I deixa unes cendres que porten la memòria col·lectiva de tot allò que va ser. I que si cauen en terreny fèrtil poden donar lloc a una nova llavor”, puntualitza. I és que el lema de l’obra és “l’essencial és indestructible”.

L’Alèxia, que ja apareixia a El mercader i que, de moment, no està previst que Valls torni a fer aparèixer en una altra obra, té un relació amb una altra dona, tot i que li costa d’acceptar, “perquè és com ens han educat, que va contra natura”. “A l’editorial em van posar en dubte que al segle XIV passés això i ho vaig demostrar amb molts documents sobre la història de la sexualitat femenina. En la novel·la, hi ha moltes maneres d’estimar, perquè és el que jo crec. L’amor és el motor de la vida, l’amor entre persones però també l’amor a la terra, als animals, a la vida, a la feina...”

Les lesbianes eren més tolerades que els sodomites, “que eren torturats i executats en públic”. “Entre dones, no hi ha malbaratament d’esperma, que és la llavor de la vida, segons l’Església, i per això prohibeix que sigui emprat per a altra cosa que no sigui la reproducció”, contextualitza l’autora.

Una vegada més, en una obra de Coia Valls, les dones són protagonistes, valentes, resolutives. Tot i que en algun cas ha rebaixat el to, com ara amb l’Alèxia, en què ha volgut mostrar una altra cara del personatge, no tan forta, més sensible i intimista. “A El mercader, l’Alèxia estava molt empoderada, i ara la volia veure baixant del pedestal, i jo baixar amb ella.” És evident que Coia Valls s’implica a fons en les novel·les que escriu.