cinema
La mirada malenconiosa d’Erice emociona a Canes
“Jo soc Ana”, diu la nena Ana Torrent al final d’El espíritu de la colmena mentre, tancant els ulls, s’obre al misteri. Cinquanta anys després, l’actriu diu i fa el mateix amb els ulls a Cerrar los ojos. Projectada en la secció oficial, però no competitiva, Canes Premiere, la nova pel·lícula de Víctor Erice és un retorn al cinema que ha pogut fer, però també al que no ha pogut realitzar, i així en certa manera s’encarna, aquest cineasta mític que sovint ha ensopegat amb la indústria i potser amb els seus propis fantasmes. Una cosa i altra no deuen ser alienes a l’absència d’Erice a Canes, on el film es va rebre amb emoció.
El cas és que Cerrar los ojos, en què un antic cineasta (Miguel Garay/Manolo Solo) va a la recerca inesperada d’un actor amic seu que va desaparèixer més de vint anys enrere, s’enceta amb una seqüència d’una pel·lícula inacabada que, amb un títol tan significatiu com La mirada del adiós, evoca Xangai, de manera que Erice remet a un projecte que no va poder materialitzar per desavinences amb el productor Andrés Vicente Gómez: l’adaptació d’El embrujo de Shangai, de Juan Marsé. El cineasta del film habita en una caravana en una platja del cap de Gata, i és així que Erice arriba finalment al “sud”, cosa que li va impedir Elías Querejeta “mutilant-li” l’adaptació del relat El sur, d’Adelaida García Morales. Erice no només invoca el seu món fílmic, comprès aquell que només va poder imaginar, lligat a la seva vida, sinó que també declara el seu amor al cinema. Ho fa de moltes maneres, com ara en una bella i feliç seqüència en què Miguel Garay canta amb uns amics My rifle, my pony, que Dean Martin interpreta a Rio Bravo, de Howard Hawks, en companyia de Walter Brennan i Rick Nelson.
Hi ha, però, una malenconia a Cerrar los ojos, una consciència del pas del temps, amb tot allò que no va poder ser o que ha desaparegut, i de la fragilitat de la identitat, dels sentiments i de la memòria. A El espíritu de la colmena, Erice va capturar la mirada sorpresa d’Ana Torrent, amb els seus ulls oberts, en veure Frankenstein, de James Whale: una epifania aliena a la posada en escena, un registre de la vida mateixa. A Cerrar los ojos, es projecta un fragment de la pel·lícula inacabada amb la idea que pot fer que algú retorni d’un món d’ombres. El desig d’una revelació que, posada en escena, és incerta. En tot cas, potser el cinema ja no pot fer miracles, com s’arriba a dir durant el film, però l’existència de Cerrar los ojos en certa manera n’és un.