Mayte Vieta, creadora de mons

Els fulls de sala, tan soferts i volàtils, a vegades, molt poques, són regals que ens fan. El que Mayte Vieta ha volgut per presentar Désir, l’exposició que té oberta fins al 30 de juny a l’Escola Municipal d’Art de Girona gràcies a la Fundació Vila Casas i amb el comissariat de Natàlia Chocarro, no és el tríptic convencional amb quatre dades sobre l’artista i una breu enunciació del seu treball, sinó una obra en si mateixa, una fotografia d’un brancatge florit a contrallum impresa damunt una cartolina de tacte suavíssim (un cartílag més que un os), tan dolç i flonjo, que fa tancar els ulls com si en efecte haguessis quedat atrapada en un clarobscur anhelant.

Mayte Vieta mai no defrauda: continua sent tan pulcra i al mateix temps sensual i desaforada en tot allò que toca com la primera vegada que va deixar-nos bocabadats, fa més de vint anys, amb aquelles fotografies d’una dona nua rebolcant-se en la seva soledat en el silenci del mar. Per més passió que hi posi, i és tan tempestuosa en els afectes com reticent a malvendre’ls amb cap concessió bleda, resulta sempre impecable en les formes, fins i tot quan les violenta. Les obres que ha portat a Girona, una selecció personal que permet recórrer el seu treball des de principis dels noranta, són un exemple de coherència poètica, malgrat la diversitat de llenguatges i materials (escultura, fotografia, instal·lació), al voltant del pas del temps, la fragilitat i la permanència del record, des d’aquella cua de peix espasa eixamplant els límits d’una banyera domèstica d’aigües negres, fins als maniquins punxeguts, les cases monstre, els ocells engabiats, els espectres aquàtics que va presentar l’estiu passat al castell de Vila-seca i la sèrie més recent: una desena de fotografies d’halos lunars tan portentosos com efímers (només duren unes mil·lèsimes de segon, a primeríssima hora del matí), a través dels quals s’aferra a la memòria del pare. Algú va dir, el dia de la inauguració, que Mayte Vieta és una “creadora de mons”. Ben cert: no té ni una peça que no hagi estat viscuda.