Crítica de l’heroi wagnerià

Diuen que el wagnerisme està de baixa a Barcelona, però no ho va semblar diumenge en la segona representació de l’actual tanda del Parsifal al Liceu (el primer teatre on, el 1913, l’obra va estrenar-se fora del temple de Bayreuth) en què es recupera l’interessant muntatge de Claus Guth (i per això susceptible de ser pensat i discutit) que s’hi va exhibir anteriorment la temporada 2011/2012.

En tot cas, s’hi va celebrar primordialment l’allau de música wagneriana que l’orquestra reforçada del Liceu, dirigida per Josep Pons, fa arribar de manera fluidament nítida sense carregar-la de solemnitat.

De fet, s’hi va celebrar una forma d’interpretar Wagner que no ho fa cerimoniosament com si s’oficiés un culte. Aquesta forma, que no exclou la intensitat dramàtica i sobretot segueix transmetent la bellesa aclaparadora de l’obra, no xoca amb la posada en escena de Claus Gurth, que aporta una reflexió crítica sobre l’heroi wagnerià. Amb una extraordinària escenografia giratòria de Christian Schmidt, l’acció es trasllada de la comunitat de Montsalvat a un sanatori, on, després de la I Guerra Mundial, els cavallers que custodien el Grial es converteixen en soldats amb ferides físiques i mentals: els supervivents d’un món de morts. És la humanitat convalescent on s’estén la ferida oberta i sagnant del desolat Amfortas.

En aquest context, i tenint present la Història, la figura del “redemptor”, Parsifal es presenta com un perill. L’escena final, un cop restitueix la llança sagrada al santuari del Graal, el mostra com un fanàtic amb uniforme militar i gest autoritari que ens recorda que les seqüeles de la Gran Guerra van originar el nazisme i així la II Guerra Mundial i els camps d’extermini. Això mentre que Kundry (dipositària de l’imaginari masculí que tem la dona com la seductora que, encara que sigui a contracor sota la manipulació del pèrfid Klingstor, vol dur els homes a la perdició) no mor en escena alliberant-se de la immortalitat com a càstig per haver rigut de Crist al Gòlgota: jueva d’origen, se’n va amb la maleta amb la qual arribaven els deportats a Auschwitz.

A més de reconèixer degudament la feina de l’orquestra, el públic va aplaudir els cantants rendint-se davant del tenor austríac Nikolai Schukoff, que va imposar la seva veu a mesura de l’evolució de Parsifal, i la soprano russa Elena Pankratova: essent una de les grans intèrprets wagnerianes, va expressar les tensions de Kundry amb veu seductora, però també a vegades cavernosa i a vegades esgaripada.