David Marín narra el cas de l’os Cachou
Un entorn natural poderós i bell. Un cas d’assassinat, cruel, perquè la mort es produeix després de cinc dies de dolorosa agonia. Una llarga investigació policial i una jove jutgessa. Un conflicte d’interessos molt tens. Una sèrie de vilatans units per una causa, de regust llegendari, i en un grup de WhatsApp, entre els quals, alguns seran sospitosos de l’assassinat. Tots aquests elements serien habituals en una novel·la policíaca, tret que la víctima és un os i no un humà. I que el cas és real.
El periodista, novel·lista i actualment docent David Marín (Barcelona, 1974) ha publicat cinc novel·les i un llibre de relats. Viu a les terres de Ponent des del 2008. No va seguir de prop el cas de l’os Cachou, però quan li van fer la proposta d’escriure aquesta història a cavall entre la crònica periodística i la novel·la d’estil true crime, no ho va dubtar i es va documentar exhaustivament.
El resultat és Mor un os a la Vall d’Aran. Crònica del cas Cachou, publicat per Angle Editorial. Un llibre breu (125 pàgines) amb un ritme alt que encara ens el fa més breu. Al llarg de 18 capítols ben estructurats, Marín narra i situa el cas amb perícia. Això sí, canviant els noms reals dels diversos protagonistes.
La reintroducció de l’os a la Vall d’Aran va resultar controvertida des del principi per la complexitat de la seva convivència amb ramaders i apicultors de la zona. El 2018 es va aprovar un protocol d’actuació, fruit de les pressions del Conselh Generau. Tot i la protecció i seguiment amb un GPS, el 9 d’abril de 2020, en ple confinament per la pandèmia, va aparèixer el cadàver de l’os Cachou. El cap del servei de Medi Natural del Conselh Generau de la Vall d’Aran va creure de seguida que la seva mort no era fruit d’un accident. I tenia raó.
“He treballat periodísticament un cas i després l’he donat forma de novel·la. Jo no hi era, en el moment en què l’os Cachou va patir una agonia de quatre o cinc dies a la muntanya després de menjar les restes d’un cérvol impregnades de líquid anticongelant per a motors, però després de llegir informes sobre l’autòpsia i d’entrevistar algun expert en els efectes que pot produir aquest tòxic en un animal gran com l’os, descric el moment de l’agonia de l’animal. Una cosa són les dades fredes, i una altra veure l’escena. Passa el mateix en altres moments de la investigació: el contingut dels fets apareix en informes i documents o m’ho han explicat fonts que hi eren, i jo opto per recrear les escenes, posar el lector davant dels fets. Crec que el periodisme pot servir-se’n, dels recursos de la narrativa, si això ajuda a fer entendre millor el que va passar”, explica l’autor.
“La proposta de Rosa Rey, editora d’Angle, em va interessar de seguida, perquè després de gratar una mica vaig adonar-me que hi havia un true crime molt interessant: d’una banda, una investigació policial que és la primera que es fa a Catalunya sobre la mort d’un animal aplicant-hi les tècniques pròpies d’una investigació per homicidi, cosa que és realment excepcional, i en segon lloc perquè toca un tema, la reintroducció de l’os al Pirineu, que genera una gran controvèrsia social i una forta tensió territorial.”
David Marín ha publicat obres bàsicament policíaques, en algun cas seriades. El 2019 va guanyar el desaparegut premi Crims de Tinta amb Purgatori, per tot plegat, el projecte li encaixava perfectament perquè “des del punt de vista periodístic i també des del punt de vista d’algú que ha escrit novel·les policíaques, el cas és molt singular i atractiu”.
“El primer relat policíac el va escriure Poe amb un animal com a criminal (perdoneu l’spoiler). Ara tenia al davant un relat policíac on la víctima és un animal. Quin escriptor de misteri, per modest que sigui, renunciaria a jugar a ser Poe? Però, més enllà de jocs literaris, el cas demostra també fins a quin punt el respecte pels animals ja impregna la sensibilitat general de les nostres societats. Fa menys d’un segle els guàrdies civils acompanyaven les ràtzies de caçadors per eliminar ossos i llops dels boscos pirinencs i els diaris ho celebraven amb notícies amb fotos dels animals morts; ara, intentem aclarir amb mètodes policials avançats qui va matar un os”, reflexiona Marín.
L’ambient de tensió somorta es respira a l’obra. “El rebuig a l’os a l’Aran és majoritari i als defensors de la reintroducció els costa parlar-ne obertament per no ser assenyalats. Els contraris a l’os també se senten en minoria respecte el que pensem els seus conciutadans a centenars de quilòmetres i, per tant, costa trobar interlocució quan un periodista foraster hi va a fer preguntes. És un tema incòmode. El cas és que la por a l’os i el rebuig a la seva reintroducció hi és, de la mateixa manera que en els entorns urbans també es produeixen altres tipus de pors i de rebuigs, com hem vist en alguns barris quan l’administració ha volgut obrir equipaments com ara albergs per a temporers estrangers, residències per als joves estrangers no acompanyats, o narco-sales, per posar només alguns exemples. Evidentment, necessitem equipaments que ajudin a la cohesió i la justícia social a les nostres ciutats, de la mateixa manera que per al nostre entorn natural és bo que l’os torni al que una vegada va ser casa seva. Però cal gestionar, lluitar i vèncer aquestes pors i aquestes rebuigs en lloc de fer veure que no hi són”, argumenta l’autor.
David Marín es manté neutral i mostra tots els punts de vista. “No he volgut jutjar els arguments d’uns i altres perquè no era l’objectiu del llibre”, afirma, tot i que a l’escena final potser sí que decanta la balança en favor de l’os. “Si és així, em sembla molt bé. Perquè, de fet, que no doni la meva opinió de manera explícita no vol dir que no en tingui, ni que cregui que l’honestedat periodística sigui sinònim de fer-se l’equidistant. S’ha produït un crim salvatge i justament per això fem un llibre.” “L’escena final, de fet, és ben real i va tenir lloc quan ja tenia el llibre enllestit: un jove alcalde aranès, provinent d’una família que, com tants petits ramaders de la vall, havia rebutjat de manera atàvica els ossos, se’n va trobar un mentre feia esport per la muntanya. Va fer fotos i vídeos i va explicar després la bellesa hipnòtica d’aquella criatura i l’èxtasi de tenir tan a prop un exemplar d’una de les espècies que més ha fascinat els humans des que vivíem a les cavernes. Explicar aquest episodi com a epíleg em sembla una bona il·lustració sobre cap a on pot evolucionar la societat aranesa en un futur respecte l’os”, assegura Marín.
El cas encara està pendent de judici i pot passar de tot, “que cap dels investigats sigui trobat culpable i quedi com un crim sense resoldre, o que durant el judici apareguin proves noves i testimonis que reforcin les acusacions o que ho capgirin tot”. Mentre no hi hagi sentència, val molt la pena posar-se al dia amb aquesta crònica de David Marín tan llegidora.