Gaudí, quina trencadissa!

Davant la mirada atònita del mosaïcista Lluís Bru, Antoni Gaudí va agafar una rajola, la va trencar a l’atzar amb un cop de maceta per la part no envernissada i li va dir, geniüt com era: “A grapats, s’hi han de posar [els bocins], si no, no acabarem mai!” La frase, famosa, s’associa al moment fundacional del trencadís, una tècnica que l’arquitecte va desenvolupar durant quatre dècades amb una creativitat mai vista. Aquesta pell feta de fragments irregulars va colonitzar façanes i interiors de molts dels nous edificis de la Barcelona del 1900, fins a coronar-se com el principal distintiu del modernisme català, admirat mundialment.

El trencaclosques de l’origen i l’evolució del trencadís gaudinià és tan fascinant com el seu resultat estètic, i qui en vulgui descobrir els secrets té a l’abast una exposició molt didàctica i, a més, en un dels llocs emblemàtics de l’art decoratiu dels bocins de talls imperfectes, el Palau Güell. Gaudí & trencadís (fins al 22 d’octubre) és un projecte impulsat per la World Monuments Fund (WMF) i comissariat per Mireia Freixa, catedràtica emèrita d’història de l’art, i Marta Saliné, doctora en història de l’art. El punt fort del muntatge, nodrit d’impactants fotografies de Pere Vivas, són un petit exèrcit de peces de trencadís del catàleg de Gaudí, no pas autèntiques però sí fetes amb les mateixes tècniques i amb els mateixos materials de l’època. La restauradora Montse Agüero és l’artífex d’aquestes meravelloses rèpliques exactíssimes que es poden tocar i apreciar amb tots els detalls, molts d’ocults en els seus emplaçaments.

La mostra es va inaugurar el 2020 al Museu Nacional de Ceràmica de València, ha itinerat per diverses ciutats i ara culmina el seu recorregut a l’edifici del carrer Nou de la Rambla, propietat de la Diputació de Barcelona, aureolat per les vistoses xemeneies de pessics de colors. Però no fou aquí on l’arquitecte va començar a aplicar aquest sistema. El primer cop que esberla la ceràmica és a mitjan dècada dels vuitanta del segle XIX, quan entoma el primer encàrrec del que serà el seu gran mecenes, Eusebi Güell: els pavellons d’accés a la seva casa d’estiu de Pedralbes. Gaudí estrena mètode al cupulí de les cavallerisses, “imitant els conjunts de cèl·lules que té la naturalesa”. “Vol dotar de color les formes corbes i arrodonides de la seva arquitectura i el trencadís és l’eina més pràctica i econòmica per assolir-ho”, expliquen les comissàries. Cent per cent original seu no ho és pas, precisen: “Ja s’havia utilitzat en el passat, en construccions populars. Ell el trasllada a l’arquitectura culta, l’explota al màxim i el converteix en icona.”

Als pavellons de la torre Güell de les Corts, s’anima a fer provatures que aniran definint la nova fórmula de revestiments de grans superfícies arquitectòniques. El morter de les columnes de maons està acolorit amb minúsculs trossos de ceràmica. “És un experiment que no tornarà a repetir mai més; l’obra de Gaudí és un assaig continu de modificacions”, diuen Freixa i Saliné.

En canvi, al Palau Güell farà un tempteig que sí que marcarà profundament les seves creacions: hi incorpora les incrustacions de vidre. La residència habitual d’Eusebi Güell és alhora un exemple lluminós del Gaudí reciclador. A les xemeneies reaprofitarà les ceràmiques de l’antic domicili dels Güell, el Palau Fonollar del carrer de la Portaferrissa. I folrarà la cúpula (i una de les xemeneies) amb pedra de marès vitrificada procedent dels rebutjos de materials dels forns de calç que Güell tenia a la seva propietat del Garraf. “Li confereix una aparença de mosaic petri. És un altre nivell de llibertat creativa. Gaudí s’arrisca cada vegada més”, sostenen les expertes.

A la torre Bellesguard, la pedra adquirirà una importància majúscula com a revestiment vertical, “oferint una imatge d’arquitectura viva, en moviment, fins i tot zoomòrfica”. Per mitjà d’uns mitjos motlles farcits de pedretes, l’arquitecte va crear unes composicions en relleu que semblen un encoixinat. “Sense ser un mosaic, acaba tenint la mateixa funció ornamental. No són sobrants de producció com en el cas de l’agulla del Palau Güell sinó que les pedres, unificades per tonalitats cromàtiques (gris fosc, verd i groc), provenen dels voltants de la mateixa casa. Gaudí cerca una mimetització amb l’entorn”, narren les comissàries. En aquest conjunt monumental aïllat que es va aixecar sobre les restes de l’antic palau del rei Martí l’Humà sobresurt la imponent punxa de la torre a 33 metres d’altura amb les quatre barres de la senyera de mosaic de vidre pintat. “És un altre salt d’escala: Gaudí abandona els terrats per passar al lloc més visible amb la intenció que es vegi des de gran distància.”

I amb una fantasia desbordant afrontarà les tres obres que dissenyarà seguidament i en paral·lel: el Park Güell, la casa Batlló i la casa Milà, més coneguda com la Pedrera. El Park Güell s’erigirà en “el seu repertori més gran de trencadís, amb peces de rebuig però també comprades o elaborades per encàrrec”. L’utilitza a les cobertes dels dos pavellons de l’entrada principal; als paraments i merlets de l’escalinata, vigilada des de dalt per la imatge més popular del parc, el drac o salamandra; al mur de tancament del recinte; als viaductes i, les intervencions més agosarades, als plafons de la sala hipòstila i al banc ondulat, tots dos elements fets conjuntament amb el seu col·laborador més avantatjat, Josep Maria Jujol. “En aquestes extraordinàries creacions, mestre i deixeble s’anticipen conceptualment a les avantguardes del segle XX en l’ús de tècniques com el collage o moviments com l’abstracció o l’arte povera”, remarquen les estudioses, que per a l’exposició han identificat i han localitzat els materials que Gaudí i Jujol van fer servir per gestar una de les llunes que decoren el sostre de la sala hipòstila: escates de ceràmica, canelobres de vidre, taps d’ampolles de licor, flascons de perfums, vaixelles domèstiques (plats de la mateixa família Jujol) i fins i tot una misteriosa figura humana. Els treballadors del parc també van participar en la recollida d’objectes, a partir dels quals s’improvisaven els volums i els colors. “Del dibuix no us en preocupeu, serà el que sigui”, deia Gaudí als operaris.

A la casa Batlló, “el trencadís embolcalla tota la construcció; és en tot el seu conjunt com un fragment dibuixat o aplicat en trencadís”. La façana principal recoberta de vidres de colors i discos ceràmics de diferents mides és la més impressionant del modernisme català. En la façana posterior, els bocins evoquen el regne vegetal. La trencadissa s’expandeix també al terrat, en el bosc de xemeneies amb aspecte de bolets de soca gegantins coronats per boles de vidre amb sorra de colors.

L’esclat cromàtic de la casa Batlló contrasta amb la presència d’un sol color a la casa Milà: el blanc. A la Pedrera, Gaudí privilegia la forma. Es torna a concentrar en el terrat. Vesteix els grans badalots de retalls de ceràmica, marbre, porcellana o pedra de múltiples tons blancs. I, de nou amb l’ajuda de Jujol, trenca la monocromia en un petit grup de xemeneies recobertes de fragments d’ampolles de vidre verd.

El llarg camí d’aprenentatge de les possibilitats del trencadís culminarà a l’església de la colònia Güell. En el temple, inacabat, de Santa Coloma de Cervelló, Gaudí transformarà en bellesa materials “molt deteriorats: maons bescuitats, ceràmiques vidrades destruïdes durant la producció, escòria de siderúrgia... i fins i tot recicla deixalles d’altres obres que té en curs, com el Park Güell”. I amb una novetat en els dissenys. Fins llavors tots havien estat preeminentment abstractes, exceptuant la decoració floral de la façana posterior de la casa Batlló. Al mosaic situat sota el gran porxo d’entrada de l’església, per exemple, s’hi identifica una torxa (“que simbolitza la fe i la llum”), un porró de vi (“que representa la temprança a través d’un objecte comú i tradicional de les cases catalanes”), una fulla d’olivera (“com a significat de pau”) o una espinavessa (“que recorda la corona d’espines de Jesús”).

A partir de la tardor del 1914, Gaudí es dedicarà exclusivament a la Sagrada Família, la seva magna obra inconclusa. Només veurà una torre acabada, la de Sant Bernabé, amb el pinacle de trencadís de ceràmica i de vidre venecià, el de més qualitat i més costós. “Es va encarregar a la mateixa Venècia i va tardar més de quatre anys a arribar”, revelen Freixa i Saliné. “Aquest esclat de mosaics és la primera cosa que veuran els navegants en apropar-se a Barcelona. Serà una radiant benvinguda!” Paraula de Gaudí.