El mateix dia que es compleixen els deu anys de la mort de Tom Sharpe (1928-2013), creador del calamitós i alhora hilarant Wilt, s’ha presentat la seva primera biografia, escrita per Miquel Martín amb la col·laboració de la marmessora del llegat de l’escriptor, la metgessa Montserrat Verdaguer. A l’antic hotel Llevant de Llafranc, on Sharpe va hostatjar-se quan va descobrir, a principis dels noranta, aquest paratge de la Costa Brava del qual ja no marxaria mai més, l’editor Ernest Folch ha definit Fragments de la meva inexistència (Navona en català i Anagrama en castellà) com “una biografia amb el tremp i l’amenitat d’una novel·la”, amb el mèrit afegit que permet descobrir una imatge de l’escriptor ben diferent de l’estereotip jocós.

L’escriptor Miquel Martín va admetre que la seva primera reacció quan Montserrat Verdaguer va proposar-li d’escriure el llibre va ser de reticència, perquè provinent del món de la ficció i l’assaig no es veia amb cor de submergir-se en un gènere que exigeix grans equilibris entre l’acumulació de dades i la construcció versemblant d’una vida. Només li va caldre, però, una consulta a l’ingent arxiu que conserva la Fundació Tom Sharpe, des de cartes i dietaris fins a fragments de memòries i centenars de gravacions de les converses mantingudes amb la seva metgessa, per acabar de decidir-se. La feinada d’ordenar tot aquest material, rigorosament inèdit, “evitant que l’excés ofegués el personatge”, ha estat ben reveladora: ha emergit “una personalitat molt més profunda i matisada” de la que feia preveure el to humorístic de les seves novel·les. “Era un home divertit, però amb una vida terrible, almenys fins que va arribar a Llafranc, el lloc on va trobar la pau”, opina Miquel Martín, fent seva la frase de l’escriptor que dona forma a l’escultura que avui presideix l’accés a la cala palafrugellenca: “Aquí a Llafranc em sento lliure i feliç.” Montserrat Verdaguer, que va rebre l’encàrrec testamentari de l’escriptor de vetllar perquè algun dia es publiqués la seva biografia, és encara més concloent: el llibre ha de contribuir a “una reinterpretació més madura i profunda de la seva obra”, l’humor corrosiu de la qual era en realitat “una màscara” enfront del temor i les fòbies que van acompanyar-lo des que era infant, aclaparat per una família que el va maltractar i abandonar i un pare filonazi que va exercir sobre ell una enorme influència, entre la fascinació i la repulsió. De petit, de fet, Tom Sharpe lluïa orgullós un cinturó de les SS, abans de conèixer les atrocitats dels camps de concentració, flirtejar amb el comunisme a la Sud-àfrica de l’apartheid (d’on va ser deportat) i convertir-se en el flagell de la política de Margaret Thatcher. De tota manera, al llit de mort, el seu últim gest va ser fer un petó al retrat d’aquell pare intransigent, en “un acte de comiat i alhora de perdó”, opina Martín. El mateix escriptor havia advertit que les seves novel·les eren la manifestació d’algú “hobbled by terror” (paralitzat pel terror), i que més aviat havien de ser llegides com “la història de la meva vida disfressada, transformada, recargolada dins d’un atuell gelat”. Tant Verdaguer com Martín insisteixen que, a la llum de la recerca, resulta innegable que l’humor de Tom Sharpe és en realitat “una burla del fanatisme i de l’absurditat de certs comportaments humans i un compromís moral amb la justícia”.