Una joia d’escola que fa cent anys

L’Escola de Bosc, encara en actiu, va ser la primera escola municipal de Barcelona i la primera de les anomenades “escoles a l’aire lliure”, creades amb finalitats terapèutiques i pedagògiques. D’escoles d’aquestes característiques n’hi va haver, o encara hi ha, en una dotzena de països del món.

Avui, però, toca parlar de l’Escola Parc del Guinardó, que el 5 de novembre farà cent anys que es va inaugurar. Va ser una de les darreres iniciatives de l’educació municipal amb esperit republicà abans de la dictadura de Primo de Rivera. Dolors Palau, deixebla de Rosa Sensat, en va ser directora i ànima durant quaranta anys.

De tot això i molt més ens parlen a l’assaig Una joia d’escola. L’Escola Parc del Guinardó (Kairat) el pedagog Salvador Domènech i Domènech, amb una llarga trajectòria com a autor de llibres de divulgació pedagògica i de recuperació de memòria històrica, que aquest cop fa tàndem amb Maria Clara Forteza i Albet, antiga alumna, auxiliar i mestra substituta de l’Escola Parc Guinardó i fundadora de l’Escola Reina Elisenda quan només tenia 24 anys.

El llibre –que compta amb prefaci de Tina Roig, pròleg de Joan Soler i presentació de Marta Ruiz– està dividit en diferents parts. Primer se’ns ofereix el context dins l’anomenada Escola Nova i el context històric municipal.

Tot conversant amb Salvador Domènech, ens explica les característiques pedagògiques fundacionals de l’escola del Guinardó, basada en l’Escola Nova d’Adolphe Ferrière, amb un total de 23 punts transcrits al llibre. “L’objectiu de l’Ajuntament de Barcelona en crear-la –igual que va fer amb l’Escola de Bosc de Montjuïc (1914) i l’Escola del Mar (1922)– era vetllar per la salut de la infància més desafavorida que necessitava un règim de vida escolar a l’aire lliure. Era adreçat a escolars de parvulari i fins als catorze anys. Calia prescripció mèdica per entrar-hi. L’alimentació no només era variada i abundant, sinó ajustada de manera dietètica amb la incorporació diària de dinars amb carn o peix i fruita, fet que habitualment no passava a la gran majoria de llars treballadores. Eren menjars ajustats al que avui dia anomenem dieta mediterrània sota la supervisió de la directora, Dolors Palau. Vetllava per una ment sana dins un cos saludable”, explica el coautor.

El títol de l’assaig està inspirat en unes paraules del pedagog suís Adolphe Ferrière. “En la seva visita del desembre del 1930, va ser tot un honor que deixés escrit al llibre de l’escola el següent comentari: «És beneficiós, una joia, un reconfort de veure una escola com aquesta! Gràcies!» Ferrière era llavors el màxim teòric de l’Escola Nova”, explica Domènech, abans de sintetitzar les bases d’aquest corrent pedagògic.

“Els principis exposats l’any 1921 per Ferrière sobre l’Escola Nova es van tenir presents a les escoles municipals a l’aire lliure de la ciutat. Dolors Palau va tenir en compte aspectes bàsics com ara la coeducació; el tracte directe amb la natura; potenciar la creativitat; observar una actitud religiosa no confessional; estimular la pràctica de la música i la dansa; els treballs manuals; incorporar els interessos de l’infant; basar l’educació en els fets i les experiències; establir càrrecs de responsabilitat...”

Entre aquelles bones predisposicions educatives i el present han passat cent anys i un parell de dictadures. Què en queda o què ha canviat? “Ha canviat la societat i, per sort, els infants ja no pateixen mancances de salut tan greus. Les llars ja no són tan fosques, humides, rònegues... En democràcia ja no ha calgut cap prescripció mèdica per matricular-s’hi, és una escola pública més. Pel que fa al centre educatiu, s’han hagut de fer canvis a les instal·lacions dels tres pavellons –obra de l’arquitecte noucentista Adolf Florensa– amb la finalitat d’encabir una línia completa d’infantil i primària, de tres a dotze anys. Actualment la dirigeix Marta Ruiz, que continua bastint, amb l’ajuda del claustre, una educació compromesa amb la renovació pedagògica: «Una escola que ajuda els nostres infants a cultivar l’esperit crític, a respectar-se i respectar els altres, a estimar i experimentar les arts i a estimar la natura», com escriu ella mateixa a la presentació del llibre.”

L’alimentació, en teoria més rica i equilibrada, i les condicions més saludables dels habitatges no ho són tot. Una educació que fomenta la connexió amb la natura, els bons costums, l’exercici, la potenciació de la creativitat i l’esperit crític perd força amb un alumnat enganxat a les pantalles i el món virtual. “Sí, aquí entra un aspecte bàsic transversal. Per desgràcia hi ha massa gent que pensa que l’educació és cosa només de l’escola. I no és així. L’escola és el pal de paller d’una educació renovadora en les matèries escolars, potenciant el pensament reflexiu, crític... Però cal la tasca a casa, braç a braç, amb la família, que en el fons és la que hauria de formar els valors. No és just responsabilitzar només el centre educatiu quan els resultats no són els desitjats. La família no es pot abstreure de marcar límits als seus fills, si no, la bona educació no reeixirà. L’ús correcte dels mitjans de comunicació audiovisuals i de la tecnologia digital ha de ser supervisada i acompanyada. Els centres educatius han d’incorporar-los també segons els objectius i projectes planificats, no poden restar al marge. Se’ls ha de donar el valor que tenen. Això sí, sense deixar de potenciar la lectura de llibres no digitals i l’escriptura en paper; està demostrada la seva importància en l’àmbit neuroeducatiu. I també fomentar activitats com la música, el teatre, l’esport sense pressió... I fer activitats de lleure i natura durant la jornada escolar i els dies de festa amb la família i amistats properes, que facin aixecar el cul de la cadira i la cara de les pantalles”, argumenta Salvador Domènech.

L’assaig té dos gran blocs, Arrencada i desenvolupament –amb vuit apartats en què es detalla el funcionament original del centre, des del projecte educatiu a les normes de convivència, passant per l’educació musical i la moral– i Els antics alumnes parlen, dividit en una vintena d’apartats basats en els records sobre els mestres, la disciplina, l’ús del català, el menjador, la biblioteca, el contrast entre l’abans i el després de la Guerra Civil... Una tasca laboriosa de recollida i organització d’opinions que, a més, no va ser fàcil per la protecció de dades.

“Hem superat la llei de protecció de dades gràcies a la Maria Clara Forteza, la persona que ha estat més anys a l’escola com a alumna, monitora o mestra substituta. Ella ha facilitat poder connectar amb un grup nombrós, variat i intergeneracional d’antics alumnes que es reunien en festes i àpats relacionats amb l’escola. Una cinquantena, en total”, explica Domènech. “La majoria que han col·laborat en el llibre són dones, perquè com que el franquisme tenia penalitzat l’agrupació mixta per por al pecat, només les noies podien fer l’educació primària a l’escola.”

El llibre inclou un plec de 36 pàgines de material gràfic –fotografies, plànols, escrits d’alumnes, documents...– i una biografia de Dolors Palau i Roura (1893-1996), primera directora de l’escola. “Palau era una mestra de confiança de Manuel Ainaud, cap de l’Assessoria Tècnica de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, així com també ho foren Rosa Sensat i en Pere Vergés. Ainaud es va deixar aconsellar per Rosa Sensat, que va copsar les dots docents de Palau quan va exercir de mestra a l’Escola de Bosc de Montjuïc. Palau va esdevenir la persona idònia, no només per dirigir i gestionar el centre, sinó també per impregnar-hi caràcter. No va marcar una línia pedagògica concreta, va facilitar que les companyes trobessin el seu mètode d’una manera natural després d’haver estudiat i provat diverses teories de l’època. Entre les que han deixat més empremta és important anomenar el mètode de centres d’interès del belga Ovide Decroly, el material de parvulari de la italiana Maria Montessori, la teoria de la recerca del pedagog nord-americà John Dewey i l’enfocament de l’educació musical i rítmica del suís Émile Jaques-Dalcroze, als cursos del qual havia assistit a Ginebra. Va ser una gran gestora que va saber delegar, la millor manera d’exercir el lideratge”, sintetitza Domènech abans d’una reflexió final. “La societat està sensibilitzada en la recuperació de la memòria històrica, també de l’àmbit educatiu a casa nostra. Els aniversaris de pedagogs i institucions escolars ajuden a apropar la vida i l’obra que va excel·lir en la bona tasca renovadora. Extreure l’essència d’aquelles experiències ajuda, i molt, a incorporar-ho en el bagatge escolar d’avui dia. El passat també pot ser modern i actual.”