“Un teatre públic no pot fer com un festival”

Jordi Galceran ha tornat a la cartellera, passades festes i fins Sant Jordi. La seva comèdia, Fitzroy, ha estat un dels èxits en català. No ha aconseguit més públic perquè no n’hi cabia més. I no van poder prorrogar-la perquè ja estava compromesa la sala amb altres títols. El muntatge farà gira de setembre a desembre i es completarà amb una segona temporada de desembre a març. Galceran, un habitual del Poliorama, ja havia provat el Teatre Borràs fa una quinzena d’anys amb Cancun, una comèdia musical que va passar, més aviat, desapercebuda.

La concentració de les temporades es produeix a conseqüència de la falta de teatres a la ciutat. El dramaturg sembla que ha renunciat a impulsar l’obertura d’un teatre comercial a Barcelona. Ho va provar durant anys i va trobar un emplaçament prou cèntric però calia que els inversors esperessin, aconseguint bones ocupacions, 15 anys a recuperar l’aportació. I això fa pràcticament inviable cap aventura. Aquesta és una particularitat de Barcelona. Que fa que obres amb ocupacions del 90% hagin de sortir, sense possibilitat de pròrroga. Ha passat amb Fitzroy, però també amb el retorn de L’oreneta. Galceran sí que va aguantar dos anys El crèdit a La Villarroel. Ho va aconseguir perquè va afegir una clàusula que establia que la sala no podria retirar el títol mentre l’ocupació fos superior al 70%. El crèdit hi va estar dos anys seguits. A Madrid, en canvi, Burundanga fa 12 anys que està en cartell, s’exclama. És la mateixa producció però hi han passat una trentena d’actors en tot aquest temps. Galceran ho té clar: “A Barcelona, no hi ha teatres comercials, realment.”

La capacitat de creació de la ciutat permetria que hi hagués un parell de teatres d’aforament mitjà (unes 600 localitats). Escurçar les temporades perjudica la creació de nou públic. Per això, a Barcelona, tots els grans musicals, com ara Els miserables, aguanten només cinc mesos; “quan ha passat el públic de musicals a qui li pot interessar” la taquilla cau en picat. Barcelona no ha sabut generar el turisme teatral. Potser el Mago Pop invertirà la tendència.

Jordi Galceran va estrenar El mètode Grönholm al T6 del TNC, que va acabar sent un fenomen (tres anys al Poliorama i innombrables adaptacions internacionals). El teatre públic ha d’assumir com a propi el teatre popular (la comèdia i els musicals)? Galceran respon que la seva responsabilitat és amb la dramatúrgia catalana; “el que em molesta és que vulguin fer de Temporada Alta: un teatre públic no pot fer com un festival”, assenyala. Per Galceran, hi ha ben bé 20 autors contrastats per signar bons textos a Catalunya. I la presència al TNC o al Lliure és residual. Només la Sala Beckett i, sobretot, la Sala Flyhard mantenen un compromís inequívoc amb la dramatúrgia catalana. Ell no pensa tant en la seva emergència. És cert que, avui, els dramaturgs catalans copen els teatres comercials: són atractius per al públic. Per l’autor de Fitzroy, el problema són alguns bons autors que només aconsegueixen un espai de sis setmanes d’explotació en una sala i que és insuficient per sobreviure; “necessiten el teatre públic”, diu. Galceran admet que el teatre no és només el text; hi compta molt la producció. El T6, que va programar una trentena llarga de títols amb les direccions de Domènec Reixach i Sergi Belbel, tenia garantit un repartiment de primera. A vegades, bons textos contemporanis no poden aspirar-hi i això dificulta la seva progressió. Barcelona és una plaça petita pel que fa a públic i sales de teatre: això limita l’oferta que podria tenir un ampli ventall però que es queda sense desplegar.