Basar de la modernitat

Per temps que passi, i ja farà 83 anys que va morir a la frontera fugint de la persecució nazi, sempre fa la impressió que Walter Benjamin (Berlín, 1892-Portbou, 1940) escriu de nosaltres, del nostre món. Fins i tot se’ns assembla en la forma, fragmentària, inconclusa sovint, quasi sempre llampegant i sembrada de citacions que no sabem ben bé si ens expliquen o ens esglaien, i que connecten una de les mirades més lúcides a la contemporaneïtat amb el seu substrat anacrònic i carnavalesc, si no fos que el segle XIX que tant va obsessionar-lo, amb els seus panorames, les seves figuretes de porcellana, els seus espectacles de fira, els seus passatges sobretot, no era sinó una profecia, rutilant i decadent, de la voraç societat capitalista i del fracàs de la vella Europa del progrés. Un dels primers llibres on va formular aquest pensament, tan insòlit que va comportar una nova escriptura, és Carrer de sentit únic, publicat per fi en català, en traducció d’Anna Soler Horta i edició bilingüe, a Flâneur, l’editorial creada fa sis anys per David Cuscó que ens fa creure que vivim en el millor dels mons possibles.

Molts han vist en aquesta obreta el germen del seu projecte cabdal, aquella inacabada Obra dels passatges que ens ha arribat com una catedral en ruïnes, però també ho és de l’influent L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, per com anticipa els canvis de percepció en la naixent societat de masses; d’un assaig tan important com “Experiència i pobresa”, per entendre com la guerra del 14 va desarmar-nos de les conviccions amb què fins llavors compreníem el món, o del deliciós treball de rememoració proustiana i arqueologia cultural que és Infància a Berlín cap al 1900, que també va traduir Soler Horta, a Lleonard Muntaner.

Sabem que Benjamin ja tenia al cap aquell “llibret d’aforismes, bromes i somnis”, com el descrivia ell mateix, almenys des de 1923, en què ja va publicar-ne un dels fragments més extensos, “Panorama imperial”, sobre la inflació alemanya d’entreguerres, però és a partir de 1926, just després de veure frustrat el seu intent de ser admès en les institucions acadèmiques del seu país, que hi treballa amb més intensitat, i a final d’aquest any ja se n’emporta l’esborrany en el viatge a Moscou per ensenyar-lo a Asja Lacis, directora teatral i militant comunista que havia conegut a Capri dos anys abans, amb l’esperança de refer una relació trencada: només tornaria amb una maleta plena de joguines russes per al seu fill Stefan. Fins al 1928 no va aparèixer en volum, dedicat devotament a Asja Lacis, que l’havia introduït en el pensament marxista, “el sender costerut de la revolta” (la seva concreció bolxevic, en canvi, més aviat el decebria), i amb un fotomuntatge a la portada de Sasha Stone, artista rus expatriat a Berlín que feia visible, superposant els senyals imperatius de l’Einbahnstraße a la imatge d’un d’aquells palaus de la mercaderia que eren els passatges comercials de les grans ciutats, la mateixa temporalitat nerviüda del text benjaminià, en el qual el passat ja no és observat des del present com una successió ordenada d’esdeveniments, sinó com si comparegués en llampecs discontinus. En forma d’imatges: un collage.

La primera declaració del llibre, sota l’epígraf “Benzinera”, apunta ja en aquesta direcció: l’escriptura que vulgui donar compte del present no es pot fonamentar en el discurs lineal de la tradició filosòfica, sinó que ha de cultivar formes menys pretensioses i més incisives, les dels fulls volants, els fullets, els articles de diari i els cartells. Tot el llibre està organitzat, de fet, a la manera d’un gran basar de la ciutat moderna, en capítols breus que reprodueixen al títol el llenguatge dels reclams, els anuncis publicitaris, els senyals urbans, les proscripcions administratives, encara que en llegir-los es descobreix que són la porta d’accés a una altra cosa, i que a dins allò que Benjamin hi desenvolupa és una mirada crítica davant aquella efervescència eixordadora, amb inesperades notes de tendresa pel món d’ahir, que a pesar de la seva imminent disgregació deixa entreveure una forma de vida de la qual, per més que ens pesi, continuem sent hereus. Som fills, en efecte, del segle XIX: encara n’hi ha que porten corbata, encara anem al parc d’atraccions com antany s’anava al sanatori, encara hissem la bandera a mig pal pels absents, que només podem saludar “en una llengua que ja no entenen”.

Considerada una de les obres més significatives de l’avantguarda literària alemanya, el fet és que Benjamin la va començar a escriure mentre treballava amb Franz Hessel en la traducció de Proust a l’alemany. En una carta de 1926 a l’escultora Jula Cohn, que modelaria el seu únic bust conegut, desaparegut en l’estampida de la II Guerra Mundial, li comunica: “Quan estava en el pitjor moment, he engegat Proust a passeig, m’he posat a treballar per a mi sol, i he escrit algunes notes en què tinc molt d’interès: una, sobretot, meravellosa, sobre els mariners, una sobre la publicitat, altres sobre les venedores de diaris, la pena de mort, les fires, les barraques de tir, Karl Kraus –herbes amargues, molt amargues, com les que ara arrenco amb passió d’un hort.” L’avantguardisme de Benjamin sorgeix de la consciència que els nous temps s’edifiquen damunt els enderrocs d’una civilització burgesa en procés d’extinció, i és probablement aquesta certesa el que tenyeix la seva escriptura, més enllà del missatge subversiu que transporta (“messiànic”, se n’ha dit també, deutor tant del marxisme com del surrealisme, per la seva revaloració de l’objecte com un accés encara tàctil i no només visual a la intimitat de la història) de tons gairebé melancòlics, perquè ell mateix, al capdavall, criat en una família de la burgesia berlinesa, procedia d’aquell món. Sempre hi haurà qui buscarà en aquest llibret les tretze tesis sobre la tècnica de l’escriptor, sobre la crítica i sobre els esnobs, els capítols més clarament aforístics. Només els podem dir que, a banda de profetitzar la intel·ligència artificial (“la màquina d’escriure no desplaçarà el portaplomes de la mà del literat fins que la precisió de les formes tipogràfiques no intervingui directament en la concepció dels llibres”), Benjamin hi va lliurar algunes de les flors silvestres més extraordinàries del seu hort.