Cormac McCarthy traspassa definitivament la frontera

No és país per a vells i La carretera van canviar la trajectòria del novel·lista nord-americà Cormac McCarthy, que va morir dimarts amb gairebé 90 anys. El seu cos va dir prou i ens va deixar a la seva residència de Santa Fe, Nou Mèxic. El 2007 va aconseguir el premi Pulitzer i les dues novel·les van tenir remarcables adaptacions cinematogràfiques. No tot, però, havia estat fàcil. Quan li preguntaven per La carretera explicava la precarietat de la seva vida com a escriptor i les dificultats per tirar endavant la família i els projectes. Recordava fins i tot que poc temps abans, amb 70 anys fets i un nen petit per cuidar, una nit a El Paso, mirant les muntanyes, va concebre la història i totes les pors que el trituraven. Ningú diria que el cotitzat autor havia patit tantes calamitats, però segurament la cruesa de les seves trames prové de les misèries d’una vida al marge. Nascut a Rhode Island, es va criar al sud, Tennessee, i va tenir una joventut marcada pel viatge. Es diu que la seva segona novel·la, amb poc més de 30 anys, la va acabar a Eivissa. McCarthy pertany a aquella classe d’artistes reconeixibles quan has llegit un parell de pàgines. El seu estil és descriptiu. Reflecteix una estètica dura i violenta i les seves novel·les són impossibles d’oblidar. Recordo que l’últim estiu que vaig passar a Palamós, el 1996, no podia sortir de casa clavat en la lectura d’A la frontera, una novel·la d’iniciació, típicament faulkneriana, on dos nanos es mouen a les dues bandes, entre els Estats Units i Mèxic. Novel·la eminentment de cavalls, quasi un western, formava part d’una trilogia, en què Tots aquells cavalls (traducció de Xavier Pàmies per a Edicions 62) va aconseguir el 1992 el National Book Award i el National Book Critics Circle Award, dos dels guardons més prestigiosos de la literatura americana. Només per la pietat que els nois experimenten cap a una lloba ferida i encadenada, A la frontera ha estat considerada una obra mestra. Posteriorment, guiat pel prestigi de la trilogia, McCarthy va intentar altres coses com la novel·la dialogada The sunset limited i Suttree, també del nou segle, ambientada al Tennessee dels anys cinquanta. O El passatger, que encara és novetat.

Aprofitant l’èxit i la qualitat de l’escriptor, Edicions 62 va incloure al seu catàleg una altra obra mestra, Meridià de sang (1985), en què denunciava una operació de càstig de les autoritats texanes i mexicanes contra un grup d’indis: una carnisseria. Gent ofuscada, malalta, ferida, que fuig cap endavant entre la crueltat de l’entorn hostil i la mirada de l’autor des de la pietat componen un còctel en què la marginalitat s’eleva cap a la bellesa en un exercici que només els grans escriptors èpics americans han aconseguit. Parlo de Faulkner, el Hemingway més inspirat i Steinbeck. McCarthy ha assolit l’èxit, ha gaudit de justícia poètica perquè segurament ell mateix va ser el primer que va creure en la potencialitat del seu estil i totes les armes que contenia la seva mirada, reitero que profundament marcada per la misericòrdia. Dins un món salvatge, ple d’assassins i de clima absolutament hostil, les seves novel·les han levitat lleugeres, com les imatges del desert deformades pels miratges.