Elogi del got de tub

Vivim una època en què ens replantegem molts costums, conceptes, activitats, aliments, etcètera, des d’una visió més sana, sostenible, políticament correcta. Això no impedeix que puguem donar una mirada nostàlgica al passat recent, encara que comporti donar per bo el consum de substàncies nocives (si se n’abusa) com l’alcohol.

La pomada de Menorca, la barreja de la Patum, el cremat escoltant havaneres i begudes força oblidades, com ara el suau, el RAF i el Lumumba, formen part de la tradició, la història i la cultura del país. Si més no de la cultura dels bars i, per tant, de la cultura social.

Són combinats que ens evoquen records, als qui ja tenim una edat. Però no només, perquè hi ha gent jove, com ara la periodista i tiktoker Esther Martínez (1982), que, per circumstàncies familiars, ha viscut de ben a prop les tendències relacionades amb determinats combinats. En molts casos, servits en got de tub, un format avui dia menystingut.

Martínez ofereix trenta receptes de combinats, acompanyades d’anècdotes protagonitzades per tot de personatges peculiars, en el llibre Des de la barra. Històries de les begudes d’ara i d’abans (Rosa dels Vents).

Es pot dir que Esther Martínez va néixer i créixer darrere la barra d’un bar i coneix perfectament l’evolució dels gustos de la clientela, que evoca en un llibre que apel·la a la memòria col·lectiva partint de la personal. No és que del fet local ens transporti a l’universal, però arriba fins a un entranyable i distret mig camí.

És la quarta generació que regenta el bar familiar a Montgat, feina que combina amb la tasca com a influenciadora. “Vaig començar a les xarxes socials durant el confinament, gràcies a un amic que em va fer classes via Zoom. Quan vam tornar a la feina i tot es va normalitzar una mica, em vaig iniciar en aquest món. Primer, a Instagram i, poc després, a TikTok, per divertir-me i perquè, com a periodista, m’agrada molt la comunicació. Vaig aprofitar aquest canal per explicar coses, però sense proposar-me un objectiu concret. Fins que vaig veure que cada cop es feia més gros i m’ho vaig prendre més seriosament. Actualment, ja tinc uns 100.000 seguidors a Instagram i uns 400.000 a TikTok”, explica l’autora.

Com si hagués fet una feina de recerca històrica, parla de begudes que van regnar als nostres bars des de la dècada del 1970 i fins als anys dos mil. Gairebé sempre amb el got de tub com a element destacat. Tot i que, al principi, ella no havia nascut o era ben petita, ja de més gran encara en va servir molts. “El de tub era un got per a tota mena de begudes. Es feia servir moltíssim. Al bar, et demanaven «un tub de cervesa», no «una copa de cervesa», com passa ara”, afirma l’autora.

Aquest recipient contrasta amb la copa de baló, amb què serveixen, per exemple, un gintònic a qualsevol bar i, encara més, a cocteleries de renom, com ara la considerada millor del món, Paradiso, al Born de Barcelona. Li demanem sobre aquests canvis d’estètiques, de modes. “No en puc parlar, perquè no soc coctelera. Es pot dir que he nascut en un bar de poble i se serveixen les copes d’una manera molt diferent a una cocteleria, perquè, a més, en el món del còctel hi ha hagut una gran evolució. Per tot plegat, potser no podem parlar pròpiament de còctels quan parlem de les begudes del llibre, que són més aviat combinats.”

Alguns dels ingredients, marques i noms de combinats transporten a determinades generacions (boomers i més enllà) dècades enrere: Ponche Caballero, cigaló, peppermint, destornillador, Licor 43, Cointreau, grosella, gel pilé, Vaca Verda... Tot molt vintage. “És un llibre amb unes begudes que ens transporten a un passat recent, però passat. He volgut fer un homenatge a tota aquesta cultura de bars que ha marcat part de la nostra història”, confessa Martínez.

El fet de formar part d’una nissaga d’hostalers li ha permès poder anar més enllà de les begudes concretes (tot i que explica com es preparen i, en alguns casos, l’origen) i afegir al llibre tot de divertides anècdotes. De fet, la part personal és el valuós plus del llibre. “És un recull de trenta receptes de begudes d’abans i d’ara, perquè algunes es mantenen. Però no és només això: el que per a mi és més interessant és la part personal, amb les diferents anècdotes i els seus protagonistes, que he viscut des de la meva banda de la barra. Hi ha parts de ficció, també, però inspirades en fets i gent reals, que vaig conèixer o de què m’han parlat.”

“És molt diferent el que faig a les xarxes socials que aquest llibre. Gràcies a les xarxes, he pogut escriure aquest llibre, en què he deixat sortir la meva faceta de periodista, però el llibre perdurarà i un vídeo és molt efímer, per distreure i prou. El llibre té molt més contingut, és el que m’omple més de tot el que he fet fins ara, tot i que dono gràcies a les xarxes perquè sense no hauria sorgit aquesta proposta”, admet l’autora.

L’obra va ser un inesperat encàrrec de l’editorial que va il·lusionar Esther Martínez. “No va ser fàcil treure temps per escriure’l, entre la família i la feina al bar i a les xarxes socials. Però, al final, va sortir fluid i l’editorial m’ha donat moltíssim suport”, comenta Martínez, que està molt disposada a escriure’n més. En canvi, nega un altre tema. “Ni el meu llibre ni els meus vídeos són una apologia del consum d’alcohol. Són un divertiment en què repasso vivències professionals amb l’afegit de les receptes. A més, cada cop hi ha més begudes 0,0; fins i tot hi ha ginebra, vodka i whisky sense alcohol.”

Repassem alguns dels combinats més curiosos del llibre, com ara l’anomenat orgasme, fet a base de licor de préssec, refresc de llimona, ginebra, gel i un tall de préssec natural. Dins d’un got de tub, és clar. El pantera rosa porta llet, grosella o granadina i gel, però té un poder evocador més alt que d’altres, perquè fa pensar en els dibuixos animats protagonitzats per l’elegant pantera, les pel·lícules de Blake Edwards amb Peter Sellers i, fins i tot, els pastissets industrials, tan poc saludables com addictius.

Un altre amb nom curiós, cerebrito, que porta vodka, licor de llima, llimona, granadina o grosella i crema irlandesa. I d’on surt el nom? La crema irlandesa s’afegeix al combinat amb una xeringa i forma una mena de cervell flotant dins el got. A partir del tercer, ja no sembla tan gore. I encara podem llegir la recepta i les històries a l’entorn del butà, el semàfor, el xupa-xups, la persiana, la locura de amor, la mosca, el cua cua, el coscorrón, el nuvolet...

El llibre fa reviure bars de fluorescent al sostre, taules de fòrmica amb un hule al damunt, ambients carregats de fum, rialles, cops de fitxa de dòmino, converses transversals... “És una mica contradictori, però, en aquella època, als bars, hi havia un ambient més sa”, rebla Esther Martínez.