Quina dona dels nostres temps?

Una dona (Juliane) descobreix casualment que el seu marit, en lloc de fer un viatge de negocis, es passeja amb una jove per París: l’indici d’una infidelitat. Podria ser un element clau d’una comèdia d’embolics a la manera rohmeriana si no fos que el film, dirigit per Jean-Paul Civeyrac i protagonitzat per una Sophie Marceau amb un rostre hieràtic que pretén reflectir la repressió emocional del personatge, introdueix prèviament els espectadors en una atmosfera criminal i dolorosa; ella és una comissària de policia (tot i que sembla que mai treballi en aquesta feina i que la seva ocupació sigui escriure novel·les d’intriga) que ressent la tristesa i la impotència de no haver evitat la mort de la seva germana en complir-se’n el cinquè aniversari: un accident que podria haver-se produït com una forma de suïcidi d’una dona en un estat pròxim a la desesperació.

Allò que va descobrint Juliane li revela que el marit (la trama argumental du a suposar que no se’l “mirava” gens) du una doble vida marcada per una infidelitat persistent (amb un episodi que la toca de prop i profundament) que el títol del film a l’Estat espanyol defineix com una “traïció”. El pitjor és el títol original, que presenta Une femme de notre temps. Una dona dels nostres temps que, a diferència del marit ardent que la defineix com un “cor pur” que protegeix amb la mentida, sembla no sentir desig i que desenvolupa una actitud venjativa contra la masculinitat que fa que mati un maltractador? Aquest s’introdueix amb calçador a través d’una subtrama plena d’ambigüitats que pot fer créixer una mena d’indignació amb un film ple de paranys: què vol dir que és una dona dels nostres temps ?