Un ‘Atles’ encara viu

Oscar Wilde podria haver servit el lema de la commemoració, aquest dijous, dels vint anys de la publicació de l’Atles literari de les terres de Girona amb aquell conegut aforisme seu segons el qual “la vida imita l’art molt més que no pas l’art imita la vida”. Perquè ja no sabem mirar el Montgrí, posem per cas, sense associar-lo a la “baula que tanca l’Empordà”, com escrivia Josep Pla i va recordar l’escriptor i editor Xavier Cortadellas, ni tenim una visió completa de la Selva, “aquesta comarca tan boscosa i forestal”, com va fer notar el professor de la UOC Narcís Figueras, sense evocar les descripcions que va fer-ne el salvatgí Prudenci Bertrana, ni encara menys comprendre el paisatge de la Costa Brava sense que et pugi a la boca aquell bé de déu de ginesta i atzavares amb què Joaquim Ruyra va inventar la llengua del mar. Ja no podem mirar-nos el món, el nostre món, sense la influència de tota la lletra que hi vessa.

L’Atles, aquesta criatura colossal en dos volums de 1.200 pàgines que “va pesar cinc quilos i mig en néixer”, com va recordar amb humor la catedràtica de la Universitat de Girona i primera instigadora del projecte, Mariàngela Vilallonga, era un intent, el primer i el de més envergadura que s’hagi abordat mai, de posar en relació el paisatge de les nostres terres (la vida) amb la literatura que ha generat (l’art), un treball laboriosíssim que va implicar desenes de redactors, mitja dotzena de fotògrafs, un equip sencer de cartògrafes (totes eren dones), dissenyadors, correctors, documentalistes, indexadors i una voluntat de ferro per entrar a cada arxiu i a cada biblioteca de comarca, per petita que fos, per traçar un mapa viu de la tradició escrita (un miler d’autors ressenyats, entre narradors, poetes, memorialistes i periodistes, d’entre els segles XIX i XX) sobre la qual encara avui ens mirem casa nostra. El professor Jordi Castellanos ja va resumir a la perfecció en el seu moment què comportava aquesta obra quan va observar que “totes les literatures nacionals es construeixen damunt d’aportacions locals”. Per això l’acte d'aquest dijous  a la Casa de Cultura de Girona, al qual han assistit uns quants dels redactors del projecte i Carlos Páramo, l’aleshores president de la Diputació que va creure en la importància del projecte que li havien anat a presentar al despatx Vilallonga i l’enyorat Narcís-Jordi Aragó, va començar amb la lectura, a càrrec del poeta Lluís Lucero, d’alguns d’aquestes textos, de Maria Àngels Anglada, de Carles Fages de Climent, de Josep Pujol i Coll, de Prudenci Bertrana, de Josep Sebastià Pons, de Xavier Lloveras, de Mercè Devesa, de Teresa Pàmies, de J. N. Santaeulàlia, del mateix Aragó, un per a cada una de les vuit comarques en què s’organitzen els capítols del llibre.

Mariàngela Vilallonga, que va tenir un record per a cada un dels col·laboradors d’aquella empresa (des del cap de Publicacions de la Diputació, Carles Sapena, fins al pacient compilador dels índexs topogràfic i onomàstic, Josep Domènech Ponsatí), va explicar que en un primer moment l’havien plantejada com una sèrie de Quaderns de la Diputació, fins que van adonar-se que el propòsit desbordava les previsions. Fer-ne un llibre doble, encara que fos de més de cinc quilos, va ser un encert, sobretot, com va remarcar, perquè també va acabar sent l’origen de moltes altres iniciatives; la primera, la Càtedra M. Àngels Anglada de patrimoni literari de la UdG, creada l’any següent, el 2004, i tot seguit, els nombrosos itineraris concebuts a partir de les seleccions de textos de l’Atles, que va definir d’“enorme base de dades” que ha permès afrontar recerques específiques i, al mateix temps, “promocionar la riquesa cultural de les terres de Girona”. El 2008, a més, es va complementar amb l’edició digital , i el 2010 amb l’Atles paisatgístic de les terres de Girona, un repertori similar centrat, en aquest cas, en la pintura i coordinat per Mariona Seguranyes.