Un vell aventurer amb cicatrius

Després d’anar a la recerca de l’Arca (perduda) de l’Aliança, d’una pedra màgica que el du a un temple maleït, del Sant Graal i d’una calavera de cristall amb poders, Indiana Jones té com a fita un altre objecte llegendari: l’anomenat quadrant d’Arquimedes o el dial al qual s’atribueix la capacitat de dominar el Temps fins fer-lo reversible. També el cobegen els nazis, els seus enemics més recurrents, i de manera particular un científic (Jürgen Voller) encarnat per Mads Mikkelsen. En principi, l’acció és datada a l’any 1944 i transcorre en un Berlín en runes del qual l’aventurer, en companyia del seu amic arqueòleg Basil Shaw/Toby Jones, fuig en un tren condemnat a descarrilar mentre la meitat del dial es perd. En aquesta mena de pròleg de la cinquena entrega d’Indiana Jones, Harrison Ford apareix rejovenit a través de la IA, que ha operat a partir d’imatges antigues de l’actor, i és possible suposar que els efectes digitals s’han apoderat d’una saga concebuda amb el desig de recollir i alhora renovar l’esperit del cinema d’aventures clàssic.

Dirigida per James Mangold, havent-hi renunciat Steven Spielberg, Indiana Jones i el dial del destí sembla, certament, temptada de lliurar-se a les noves tecnologies. Però, sense renunciar-hi del tot i fins massa, alguna cosa la conté de fer-ho plenament, com si hi hagués la consciència que, si ho fes, perdria l’ànima. Una ànima encara humana, física i artesanal. Hi té a veure la mateixa presència de Harrison Ford, a qui, després de l’episodi inicial, retrobem amb el seu aspecte actual: un home de 80 anys ben portats, però amb els efectes inevitables del pas del temps que doten el personatge d’una humanitat més complexa. Aquest Indiana no només té el cos d’un home gran poc predisposat a l’acció, sinó que està marcat per les pèrdues i per una certa solitud. Un home amb cicatrius. El film ens situa aleshores al 1969, a Nova York, on el Dr. Henry Walton Jones fa la seva última classe, a la qual assisteix una jove que no fa més que intervenir-hi completant el discurs del professor sobre la màquina del temps d’Arquímedes.

Aquesta jove, que es diu Helena i és interpretada amb gràcia i encant per Phoebe Waller-Bridge, és la filla de Basil Shaw i la fillola d’Indy, que feia temps que no la veia i ni la reconeixia. Ella, que trafica amb antiguitats, arrossega Indiana Jones cap a l’aventura i així, doncs, a la renovada recerca del llegendari dial en competència amb el nazi Jürgen Voller, reciclat de manera significativa (n’hi ha referents reals) com a científic de la NASA: dominar el temps per exercir un poder absolut sobre el món. Posant-se en marxa, l’heroi crepuscular (que sempre ha tingut alguna cosa d’antiheroi) i la jove aventurera salvaran obstacles, fugiran de persecucions (i també d’escarabats sense que tampoc hi faltin les serps) mentre transiten pels carrerons de Tànger, per ports i aigües gregues fins a arribar a la Siracusa d’un altre temps, sense que revelem res més.

És possible que les noves generacions, acostumades a la mena d’espectacularitat dels films de superherois, no connectin amb l’esperit d’Indiana Jones. Però també ho és que aquells que tenim una certa edat, encara que no hàgim estat mai uns fanàtics de la sèrie de l’arqueòleg-aventurer, sentim que alguna cosa reviu en nosaltres cada cop que sona aquella música de John Williams que crida a l’aventura. I que, després de viatjar amb Indy fins i tot en el temps, hi retornem a casa amb el desig de refer-nos i curar-nos de ferides de tota mena. Aleshores, la pel·lícula ofereix un final bell i emotiu amb la reaparició d’un personatge femení que ha compartit moltes coses amb el vell aventurer.