Patrimoni
L’art de curar l’art
L’hospital de les obres d’art
El Centre de Restauració de Béns Mobles ha tractat 16.000 peces des del 1981
Les innovacions tecnològiques han obert una era de recuperacions abans inimaginables
Les obres d’art no són eternes. Com les persones, envelleixen i desenvolupen malalties. Si no estan ben cuidades (els canvis bruscos de temperatura i humitat les fan molt vulnerables), es malmeten més ràpidament. I, també com els humans, pateixen accidents, provocats o no: incendis, inundacions, bretolades. Així i tot, la vida de les obres d’art es pot allargar i les seves patologies i ferides es poden curar. A Catalunya, l’hospital de referència és el Centre de Restauració de Béns Mobles (CRBMC), creat el 1981 pel conseller Max Cahner. En origen ubicat al monestir de Sant Cugat, l’any passat en va fer vint que va estrenar edifici de nova planta a Valldoreix. L’aniversari va coincidir amb el nomenament de Mireia Mestre com a directora, la primera escollida per concurs públic i, tal com exigia el sector i els mateixos tècnics del centre, de formació conservadora restauradora. Mestre, que havia treballat vuit anys en la primera etapa de l’equipament, era des del 2006 la cap del departament de restauració i conservació preventiva del MNAC.
Durant aquestes ja més de quatre dècades, el CRBMC ha tractat 15.967 obres o conjunts, de procedències, períodes i propietats diversos, a les seves instal·lacions o in situ. La dada ens la proporciona Mònica Salas, especialista en la documentació dels projectes. Mestre s’ha marcat com a prioritat crear un inventari en línia dels historials de tots els pacients que han passat pel centre perquè la informació sigui accessible per a tothom.
“La restauració cada vegada és més sofisticada. Hi ha coses que als anys vuitanta no es podien resoldre i ara sí”, remarca Mestre. Les innovacions tecnològiques estan acompanyant aquesta nova era. Al taller de document, obra sobre paper i fotografia (la qual té una autodegradació molt més accelerada), Carme Balliu, la seva coordinadora, ens ensenya el còdex del Directorium inquisitorum, o manual per als inquisidors, del segle XV, provinent de l’arxiu capitular de Tortosa. El fulleja amb delicadesa, cosa que quan va arribar al centre no es podia fer. El llibre que detalla les tortures a les bruixes va sofrir, en temps remots, un incendi, i es creu que per apagar-lo s’hi va llançar aigua, fet que va provocar que les pàgines es compactessin en diferents blocs. Els fulls es van poder separar un per un amb l’ajut d’una taula de succió amb campana i humidificador ultrasònic (per entendre’ns, una càmera dins la qual s’introdueix vapor fred). Al taller, encara hi ha l’antic i avui inutilitzat aparell que s’usava per a aquests casos: una pica amb una carxofa de dutxa. “Els nous mètodes són molt menys agressius”, diu Balliu, que amb la mateixa “campana de boira”, com l’anomena col·loquialment, ha ressuscitat la documentació d’una masia històrica de la Garrotxa. Els pergamins, alguns del segle XIII, van ingressar cargolats com neules i intentar desenrotllar-los els hauria pogut danyar irreversiblement.
La fragilitat persistirà en aquestes obres un cop curades, però ara no caldrà tocar-les per llegir-les o per investigar-les. Totes s’han digitalitzat. “La conservació preventiva del patrimoni té el mateix nivell d’importància que la restauració pura i dura en les nostres missions”, subratlla la directora. Mestre i el seu equip no es preocupen només de reviscolar les peces deteriorades sinó també de les futures condicions en què estaran quan els donin l’alta. El menhir de Castellruf de Santa Maria de Martorelles, ja completament restaurat, està pendent d’entrega en espera que s’aprovi el projecte d’instal·lació en un espai més adient per al seu manteniment. També està en stand by el grup escultòric del Sant Enterrament de l’església de Sant Feliu de Girona, a mig restaurar. Falta que els seus titulars (una part és de la Diputació, que la té dipositada al Museu d’Art; l’altra, del bisbat) es posin d’acord en el destí per exhibir-lo tot sencer.
Tampoc es mourà de Valldoreix la immensa pintura de la vista del Port de Barcelona d’Eliseu Meifrèn, propietat del mateix Port de Barcelona, fins que no s’hagi rehabilitat l’edifici del Portal de la Pau, on lluirà dins d’una vitrina. Els tècnics han tingut unes dificultats enormes per estabilitzar aquest quadre, víctima d’una restauració anterior mal feta per invasiva, plena de repintats matussers. Ben al contrari del protocol de la restauració professional, basada en la mínima intervenció i el màxim respecte a l’original. “Com més productes i materials hi poses, més nociu és per a la peça”, subratlla Maite Toneu, coordinadora de l’especialitat de pintura sobre tela.
En aquest altre taller, en què també s’ocupen de la pintura i l’escultura sobre fusta sota la tutela de l’especialista Pep Paret, hi ha diversos projectes en curs. El monument de Setmana Santa de l’església de Santa Maria de Ribera de Cardós, un dels exemples rurals més antics conservats a Catalunya d’aquest tipus d’obres litúrgiques. Les cortines de l’orgue de la catedral de Tarragona (les portes de l’instrument ja es van reparar aquí), del segle XVI, que reapareixeran al temple però en una capella lateral. Un judici de Jesús davant Ponç Pilat, barroc, de l’església de Santa Maria de Guissona, que els tècnics del centre van trobar per casualitat abandonat en un traster tot cobert de brutícia (“tenim la vista avesada a descobrir coses interessants en un estat ruïnós”, diu Paret). I un repte emocionant: el fragment supervivent del retaule de l’altar major de Santa Maria del Mar, de Bernat Martorell, cremat el 1936. Un tros de fusta ennegrida de la qual estan emergint els daurats en les proves de neteja. “És molt probable que es pugui recuperar bastant tota la policromia”, avança Paret.
Els restauradors del CRBMC (un equip petit, vuit) supervisen aquests processos, que executen majoritàriament professionals autònoms contractats pels propietaris de les obres, que poden sol·licitar una subvenció. Com a màxim, l’ajut cobreix el 60% (fins l’any passat, era el 50%) del cost de la intervenció. La partida total no és per llançar coets, 500.000 euros, però almenys s’ha doblat. El 2022 es van atorgar 70 subvencions i, de sol·licituds, se’n van presentar un centenar. Quines obres es privilegien? “Les que pel seu estat exigeixen una actuació imminent i les que són més rellevants: les protegides o catalogades per l’administració”, anota la directora.
Carolina Jorcano és una de les restauradores externes que treballen des de fa dos anys en una peça excepcional. És la custòdia processional del corpus de la catedral de Tortosa, del segle XVII. Integrada per centenars de peces de plata daurada, esmalt i fusta tropical, pesa uns 100 quilos. El lego s’havia desmuntat i muntat diverses vegades, sense coherència, i en alguns sectors ballava. Als tortosins els impressionarà descobrir aviat la brillantor primigènia d’aquesta joia.
També hi haurà novetats a l’església de Santa Maria de Taüll, on s’integrarà (al punt exacte, no directament al mur sinó amb un suport especial) un fragment de pintura mural que representa el bany de Crist infant amb les llevadores. Feia un munt d’anys que estava a la llista d’espera de les operacions. “Serà de les poques pintures arrencades que tornaran al seu lloc”, emfasitza Pere Rovira, cap de l’àrea de pintura mural, escultura en pedra i arqueologia. Un cas singular, perquè, dels conjunts extrets de la Vall de Boí, és l’únic que no va viatjar a Barcelona. Però que ningú s’equivoqui: no és cap experiment arriscat. S’exposava a la veïna església de Sant Climent de Taüll i, per tant, està aclimatat i no cal témer per la seva conservació. Com en les persones, amb la salut de les obres d’art, no s’hi pot jugar.
Una pintura mural al seu lloc
Les esglésies de la Vall de Boí van perdre fa un segle els seus frescos, que van ser traslladats al MNAC per evitar la venda a l’estranger. Un dels fragments arrencats (a la imatge, amb l’expert Pere Rovira) es va quedar al territori i ara, restaurat, lluirà de nou al seu lloc: Santa Maria de Taüll.
La nit i, aviat, el dia
Aquest fustot negre com la nit és l’únic vestigi del retaule de Bernat Martorell que es va salvar del foc dels revolucionaris que el 1936 es van acarnissar amb l’església de Santa Maria del Mar. Se’n parlarà, quan estigui restaurat.
L’amic que sap pintar no és restaurador
El pitjor que pot passar a una obra d’art en estat delicat és caure en mans d’algú no professional. “Quan, posem per cas, una comunitat de veïns ens demana assessorament per restaurar un mural del seu edifici, sempre els felicitem, perquè significa que tenen clar que allò és un bé patrimonial que s’ha de preservar i que no hi pot intervenir qualsevol”, diu Mireia Mestre, a la imatge, amb algunes de les peces de la custòdia de la catedral de Tortosa.
La Inquisició, sota la lupa
Amb una lupa binocular que augmenta 45 vegades la mida real, Carme Balliu, cap de l’àrea on es curen les obres sobre paper, inspecciona el Directorium inquisitorum, procedent de l’arxiu capitular de Tortosa, que va entrar al centre de Valldoreix en un estat de conservació deplorable.
Detectar el que l’ull no veu
Hi ha un ampli ventall de tècniques fotogràfiques que fan visibles els mals sovint invisibles de les peces: imatges amb llum difusa, llum rasant, transil·luminació, fotomacrografia, fotomicrografia, radiacions ultraviolades, reflectografia infraroja i rajos X... A la imatge, la conservadora restauradora Maite Toneu, amb la pintura del Port de Barcelona de Meifrèn.
La ciència, al servei de l’art
Les anàlisis fisicoquímiques aporten dades clau de les obres per triar les millors eines per restaurar-les. A la imatge, el químic del laboratori del CRBMC, Ricardo Suárez, enfeinat amb unes mostres de l’escultura de Sant Pau de Narbona de l’altar major de l’església parroquial d’Anglesola per conèixer-ne la policromia original.