Cultura
El llegat de Rusiñol a Aranjuez
El pintor i escriptori és recordat pels quadres de jardins a la localitat madrilenya on va morir
Hi escriu glosses a ‘L’Esquella de la Torratxa’, i la de la visita al cementiri és inquietantment premonitòria
El català Juan Carlos Rodríguez novel·la l’amistat entre el seu besavi, guardià dels jardins reials, i l’artista
El rei Alfons XIII el va fer Jardiner Honorari i així hi podia accedir en cotxe i pintar-hi sense límits
El cos va ser vetllat dos cops a Aranjuez i també a Madrid i faria 22 hores en tren fins a Barcelona
El teatre català va viure una fita la tardor del 2018 amb Els Jocs Florals de Canprosa (1902), obra de Santiago Rusiñol dirigida per Jordi Prat i Coll que es va representar al TNC amb Anna Moliner brillant com a Maria, Albert Pérez fent del poeta decadent i acumulador de premis arranjats August Coca i Poncem, Rosa Boladeras fent de poetessa Floresta addicta a versos cursis, Jordi Llordella sota la sotana de mossèn Pere Catarineu i Jordi Coll encarnant el periodista –i assot de la poesia buida– Ramon, entre altres actors d’un repartiment estel·lar. “Per estimar Catalunya, la cal riure”, afirmava Rusiñol. I per estimar i riure Rusiñol, cal visitar també Aranjuez.
La ciutat madrilenya, posicionada per ell al mapa del turisme mundial gràcies als seus quadres de jardins exhibits més tard a París quan el Real Sitio entrava en decadència per l’abandonament com a residència dels reis espanyols, manté viu el llegat del pintor i escriptor català, que hi va morir el 13 de juny del 1931, deu anys després d’haver publicat a L’Esquella de la Torratxa una glossa –amb el pseudònim de Xarau– inquietantment premonitòria. El doctor en química i escriptor Juan Carlos Rodríguez, català nascut a Aranjuez, novel·la a Tiago y Calores. Rusiñol en Aranjuez (Círculo Rojo) la relació real del seu besavi, guardià dels jardins reials, amb l’artista que els va immortalitzar amb el pinzell.
Després de posar-hi un peu per primera vegada l’estiu del 1898, una estació en què els jardins empal·lideixen, Rusiñol hi tornarà la tardor del 1907 i l’enamorament amb els colors del jardí del Príncep i del jardí de l’Illa el porta a viure-hi ja temporades seguides fins al 1931, com han documentat María Magdalena Merlos i Florencio Hernández a Aranjuez. Rusiñol vive aquí. “Els jardins d’Espanya es poden comptar amb els dits d’una mà: Aranjuez, El Generalife, el Laberint d’Horta a Barcelona, i Raixa i Sa Coma a Mallorca”, sostenia Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931). Del seu pinzell brollaran Glorieta, Canal del Tajo, Entrada al laberint, Primaveral...
Qui vulgui passejar pels jardins d’Aranjuez de bracet amb Rusiñol, però, té una joia al seu abast: Tiago y Calores. “El Tío Calores és l’avi de la meva mare i besavi meu, i era guardià del patrimoni i treballador dels jardins i va coincidir amb Rusiñol. Les converses entre tots dos òbviament són novel·lades, però el fet real és que es van conèixer i van conversar. I en la novel·la és com si el meu besavi l’entrevistés, va donant peu a Rusiñol perquè parli de si mateix. L’objectiu és despertar en el lector més ganes de llegir Rusiñol”, relata Rodríguez.
Jardiner honorari per Alfons XIII
El que també és verídic és que el rei Alfons XIII nomenaria Rusiñol “jardiner honorari major dels reials jardins d’Aranjuez”. “En l’última etapa, a Rusiñol li costava caminar i volia entrar amb el seu cotxe als jardins i ho va poder fer gràcies al títol del rei. Com a bon modernista, Rusiñol era molt contrari a totes les modernitats com ara el cotxe, perquè tot allò modern ho considera prosaic. Però, tot i així, es compra un cotxe i té xofer, i era conduït a dins dels jardins”, rebla.
Sense un Cau Ferrat que l’evoqui
Com relata el doctor en química, que es defineix com a “activista rusiñolià”, el binomi Barcelona-Sitges aviat es complementa amb Madrid-Aranjuez i l’artista aprofita quan estrena obra teatral a Madrid –a vegades amb traducció de María Lejárraga (a l’ombra de Gregorio Martínez Sierra), però també amb obres en català que són un èxit a la villa y corte– per anar a pintar a Aranjuez. Aquí, però, no hi té un Cau Ferrat: el primer allotjament és al Parador de la Cabrera Vieja –avui és un edifici abandonat– i el segon i últim és la Fonda del Comercio –més tard, hostal Rusiñol, i avui també abandonat–, a la cantonada dels carrers Stuart i San Antonio, on una placa que dona a la seva habitació evoca per al visitant el pas del creador i la seva mort.
El museu que no arriba
El que Rodríguez i la resta de socis del Foro Cívico reivindiquen és que un dia es pugui comprar l’hotel i que el pintor i escriptor tingui un Museu Rusiñol que relati el seu llegat i que, un segle després de la seva mort, no existeix. El problema, però, és que gairebé sobre cada rajola in situ hi ha tres administracions: l’Ajuntament, la Comunitat de Madrid i Patrimonio Nacional. “La gent d’Aranjuez devem a Rusiñol el que és Aranjuez avui. És cert que després ve Joaquín Rodrigo i el seu Concierto de Aranjuez, José Luis Sampedro i la seva obra... Però el 1900 Rusiñol porta a París quadres d’Aranjuez i la posa de moda pels paisatges i la situa de nou al món quan els reis l’han deixat”, relata el besnet del guardià dels jardins, que aquí no és conegut pel seu nom real. “A Aranjuez les famílies tenen un renom que sovint fins i tot passa de pares a fills. Al besavi Carlos li deien el Tío Calores perquè sempre anava arremangat... I en el meu cas el meu avi, el fill del Tío Calores, a mi em deia Farraguas, que és com dir-te desendreçat, i jo vaig idear que en tot cas seria un farraguas emportat per la tramuntana i així em surt el pseudònim Farramuntama. A Aranjuez, tant al carrer com a les llibreries, em coneixen com a Farramuntana”, explica.
La glossa del cotxer enterrador
A Aranjuez, a més de pintar sempre que el temps li ho permet –“allò que a la Meseta Central no hi plou són punyetes”, confessarà–, Rusiñol publica a L’Esquella de la Torratxa un glossari firmat com a Xarau, en oposició al Xènius (Eugeni d’Ors), que publicava el glossari a La Veu de Catalunya. Una de les glosses que publica sota l’etiqueta Coses de Castella és Coses de cotxes (L’Esquella de la Torratxa, 14 d’octubre del 1921), i és inquietantment premonitòria, perquè relata un viatge al cementiri d’Aranjuez i la seva conversa amb el cotxer i enterrador, al qual li demana per què li vol cobrar sis pessetes aquesta vegada quan el preu del viatge en aquell vehicle per la ciutat era de deu reials. “Es tracta del cementiri. El reglament diu que venir aquí, en lloc de deu reials, costa sis pessetes”, li diu el cotxer. “Però home, això deu ser el preu si es porta un mort o quan s’hi va en un dol, i jo no porto ni mort ni dol...”, replica Rusiñol en l’article. “Es quedaran al cementiri?”, li insisteix el cotxer. “«Crec que no», li vaig respondre amb aprehensió [...]; el cotxer era tan pocavergonya, jo tan dèbil i desenganyat, que gairebé vaig estar a punt de dir: «Per trenta o quaranta anys de vida que em poden quedar, sap què? M’hi quedo.» Però assegut allà en un banc de pedra, vaig veure l’enterrador que em mirava com si jo fos cosa seva”, com qui diu «¿qué más dan esos cuántos años? Ahora que ya estás aquí, mejor quédate». Així que li vaig dir al cotxer: «Aquí té les sis pessetes.» I és que la situació em va fer pensar que la vida val més que sis pessetes”, conclou la glossa. “Rusiñol sempre parlava de la mort perquè li feia por, va ser un malalt crònic i a més un addicte a la morfina gairebé tota la vida. I sempre deia que viuria fins als 90, però tot i així quan anava al cementiri tenia cangueli i d’aquí ve la reflexió que l’enterrador ja el mira amb cara de propietari”, relata.
A l’autor de Tiago y Calores se li deu una tesi que descobreix que 123 de les 1.000 glosses de Xarau a L’Esquella de la Torratxa no són seves sinó apòcrifes, amb negres destacats com ara Lluís Capdevila, i també se li deu part de l’èxit d’instal·lar de nou el bust de Rusiñol a l’entrada d’Aranjuez el 2021 després d’una campanya de Foro Cívico en què ell fins i tot va fer de Rusiñol i llegia les glosses amb accent català a la ràdio local.
Cinc capelles ardents en tres dies
Deu anys després de glossar el seu diàleg amb l’enterrador, la mort sorprèn Rusiñol a Aranjuez. Com ha recopilat Farramuntana, viu cinc capelles ardents en el periple fins a Barcelona: el dia 13 de juny del 1931, a l’habitació de la fonda on mor; el 14 al matí, a l’Ajuntament d’Aranjuez; el 14 a la tarda, al Círculo de Bellas Artes de Madrid –amb visita d’Alcalá-Zamora–; el 15 a les set de la tarda, a l’estació de tren de Barcelona després de 22 hores de viatge, i la nit del 15 i el matí del 16, al Saló de Cent.
Un segle després, l’empremta d’Aranjuez a l’obra de Rusiñol traspassa el pinzell i inclou L’homenatge –sainet basat en les converses que escoltava entre els vilatans que el volien homenatjar– i El català de la Manxa –la història d’un revolucionari de Sant Andreu que fuig dels fets de la Setmana Tràgica i s’instal·la a Aranjuez i on el seu fill esdevé torero (Eugeni Ventoldrà a la vida real)–. “Que torni Canprosa!” continua sent un clam a l’escena catalana. Per tornar a Rusiñol, sempre hi ha Aranjuez.