Acostumo a dir que Houria forma un díptic amb Papicha, amb la qual vaig iniciar aquest treball de recerca, que és també una recerca en els meus records personals. Vaig viure a Algèria en l’època en què s’ambienta Papicha, els anys noranta. Houria és una mica una continuïtat, i també es basa en els records i he fet molta recerca. Hi ha, però, una imatge que em va marcar molt, durant el moviment que hi va haver a l’Iraq després de la revolta algeriana: una dona estava embolicada amb una bandera d’Algèria, amb poca roba, enmig d’una plaça plena d’homes. Vaig pensar que era un símbol, una imatge de molta valentia que donava esperança. És com el paral·lelisme que faig entre la protagonista de Houria i tot un país que, malgrat les ferides que ha patit, aconsegueix avançar, reconstruir-se.

Els títols en castellà no els trio jo, ho fa la distribuïdora. El concepte de Papicha es referia a una noia jove, molt femenina, en el context polític tan dur que hi havia a l’Algèria dels noranta. Ja hi havia la idea de la resistència en aquestes dones que es maquillaven tot i que estava prohibit. Eren tot un símbol. En les dues pel·lícules hi ha un interès per personatges a la recerca d’emancipació i llibertat.

Sí, totalment. Jo crec que renéixer a pesar de les dificultats forma part de la natura humana. Parlo d’una valentia tant física com moral, d’aixecar-se després de les dificultats. D’aquí ve el paral·lelisme entre el país i la protagonista. És gent que troba una energia, una valentia primer per dir que no, quan no li agraden les coses, i després per aixecar-se i continuar avançant.

Continuem en una situació política fràgil. No hi ha atemptats, però encara hi ha aquest fantasma del passat, representat a través del personatge del jove que perd l’aposta en les baralles de moltons. Es calcula que es va indultar uns cinc mil terroristes, que ara són lliures. Continua havent-hi aquesta violència que no ha estat condemnada.

Si has seguit darrerament les notícies, és un tema del qual és parla, però no pas prou. Cada setmana o cada mes hi ha històries horribles de naufragis de gent que vol arribar clandestinament a Espanya o Itàlia. A més, les xarxes de passadors entre Algèria i Marroc cap a Espanya es fan cada vegada més fortes. Cal parlar-ne, millorar les condicions de la vida local i fer una crida d’emergència. Els personatges com la Sonia existeixen, gent disposada a morir per aconseguir una mica més de llibertat.

Tornant a la meva pel·lícula anterior, Papicha, parlar del món de la moda, de la roba, en un país on se solen tapar els cossos era una manera de denunciar. Aquí torno al cos en una societat molt patriarcal, que vol tenir un control sobre el cos de la dona, com passa també amb l’avortament als Estats Units. La dansa permetia mostrar aquest alliberament. Malgrat la violència, la protagonista troba els recursos per fer-se més forta i seguir avançant. Això és la part més conceptual, narrativa. Pel que fa a l’estètica, per a una directora és molt agradable filmar la dansa, i sobretot com filmo una dansa que passa de ser més clàssica, més rígida amb els cossos, a una dansa més africana, amb més energia, els peus despullats, en una terrassa des d’on es veu el mar... Hi ha alguna cosa més local, de la terra. Aquesta diversitat m’interessava molt, també a nivell cinematogràfic.