Societat
Rescatar l’obra dels valents
Un treball de la delegació d’Òmnium al Barcelonès Nord sobre el grup REM destapa els ponts entre artistes rupturistes de Badalona i Barcelona a finals dels anys cinquanta
Bona part de les obres plàstiques descansen des de fa anys al magatzem d’un museu municipal
El grup va representar una onada d’innovació quan l’art abstracte anava contra l’ordre establert
Corria l’any 1957 quan una colla d’artistes badalonins, sobretot de la branca plàstica, impulsaven una sèrie de reunions que desembocarien en un grup d’acció cultural. La postguerra abocava les ciutats a un panorama força proper al desert cultural i les poques expressions que trobaven sortida eren convencionals i gens rupturistes. Així va néixer a Badalona el grup REM, responsable de sacsejar l’ambient cultural de la ciutat. El seu nucli artístic central era constituït per Esther Estruch, Julià Garcia (Julianus), Maria Niubó, Joaquim Sarriera, Josep Villaubí i Maria Teresa Roca. El grup va anar més enllà de les arts plàstiques. Era una font de pensament crític i per això va incorporar persones rellevants com el poeta Joan Argenté –també del grup fundador– i el psiquiatre Oriol Esteve. Però oficialment es presentaven en societat com a “grup de pintors”, molt menys arriscat en aquella època que dur l’etiqueta d’“activistes culturals en llengua catalana”.
D’aquell grup hi havia fins ara molt poca informació malgrat que va representar tota una onada d’innovació en un moment en què l’art abstracte implicava anar contra l’ordre establert. Ara fa un parell d’anys aproximadament, la delegació d’Òmnium Cultural al Barcelonès Nord es va interessar per aquest moviment i tres dels seus membres, en col·laboració amb el Museu de Badalona, van decidir indagar una mica en la rellevància d’aquell grup i traslladar la feina feta a una exposició que es pot visitar fins al 25 de setembre a la seu badalonina d’Òmnium.
El resultat ha estat una sorpresa majúscula, ja que han descobert que darrere l’impuls d’aquella colla d’amics hi havia tot un esclat avantguardista que va connectar amb Barcelona a través sobretot de l’escriptora Maria Aurèlia Capmany i d’un dels membres fundadors del grup Dau al Set, Arnau Puig. En una carta signada per Capmany l’any 1959 i adreçada a la pintora Núria Picas per tal que cedís algun treball per a una exposició, l’escriptora es refereix al grup REM com “un grup artistico-literari per fer la punyeta als momotombos (sic) de belles arts badalonines”. Gràcies als ponts establerts, a Badalona van exposar artistes catalans emergents.
Els impulsors d’aquest treball de recerca han estat Joan Sansa, Olga Vidal i Jordi Font-Agustí. És Joan Sansa qui explica d’on neix la idea: “Havíem sentit parlar de l’existència d’aquest grup, però els pocs articles que en parlaven ho limitaven a un grup de poques persones i ens feia la impressió que hi havia molta informació que mai havia sortit a la llum. Així que vam decidir començar a indagar a veure què trobàvem.” Removem tota la documentació que consta al Museu de Badalona i estirem diversos fils fins a trobar més informació i fins a contactar amb els dos protagonistes del grup inaugural que resten vius: Maria Teresa Roca i Oriol Esteve. També vam localitzar familiars dels pintors i altres persones que hi havien estat en contacte. “I vam anar confirmant les nostres sospites: que darrere de REM hi havia un grup d’acció cultural que va impulsar un moviment trencador i innovador en ple franquisme”, explica Sansa mentre mostra cofoi els diversos elements que integren l’exposició, titulada El grup REM. La revolta de la cultura, la cultura de la revolta.
Per fi tots reunits
A la inauguració de la mostra, hi van assistir Maria Teresa Roca i Oriol Esteve, a més de diversos familiars dels artistes traspassats, que van agrair el treball realitzat per Òmnium, ja que mai ningú havia reunit l’obra d’aquell grup de pintors. Un dels assistents és el fill de Joaquim Sarriera. Du el nom del seu pare. Quan es va crear el grup REM, ell tenia dotze anys, però conserva els records com si fossin ben recents. “Anava a tot arreu amb els pares, així que vaig assistir a moltes de les reunions que s’hi feien, a banda de totes les que tenien lloc a casa”, relata. Recorda aquella colla com un grup “molt modern, molt trencador, ara serien artistes dels que es lleven tard i fumen maria”, riu. Al seu cap, Joaquim Sarriera té gravades aquelles llargues tertúlies, molt habituals a casa seva, que representaven un bany de modernitat, ja que a tots els unia el desig d’experimentar coses noves. El grup, segons recull l’exposició, també compartia la crítica a l’academicisme “obsolet” de les exposicions promogudes pel grup de belles arts del Museu Municipal de Badalona. En perduren exemples, com la resposta a una carta al director signada pel grup a La Voz. La signava D. Tierra Quemada i afirmava que “los complejos psíquicos, las calenturas cerebrales, consideramos que no son vehículos pictóricos; más bien resultan un juego de adivinanzas que solo a sus engendradores interesan”, i acabava dient-los que “las inculpaciones de ustedes ni nos chamuscan”, i que, “antes de acusar, lo que debían hacer era un examen”. La Revista de Badalona també va recollir la inauguració de l’exposició del grup al Museu de Badalona. La crònica cultural que relata E.A.V. es mostra més aviat crítica amb l’estil avantguardista del grup REM: “La pintura ya está inventada. Hace muchos siglos. Y pretender ahora inventar la de este siglo y la del venidero me parece que sólo puede caber en una legión de desorientados.”
Ara, mig segle després d’aquell esclat, Òmnium ha rescatat part de l’obra i de la història, però tant Joan Sansa com Joaquim Sarriera hi veuen una oportunitat per treure part dels treballs del magatzem del Museu Municipal de Badalona, on descansen ignorats, i organitzar una exposició en què tinguin cabuda les obres pictòriques d’aquell grup. “Van ser menyspreats pels sectors més tradicionals, però la seva aportació, tant dels pintors com de la resta, va ser prou significativa perquè ara es recuperi en consonància amb el museu aquesta part de la història”, diu Sansa.
El final del grup i la benvinguda a la Nova Cançó
Les últimes manifestacions públiques documentades del grup són de l’any 1961. Sembla que va anar perdent embranzida per causes com ara l’evolució professional dels seus membres i l’aparició de noves iniciatives a les quals es van integrar alguns components. D’alguna manera, aquella agitació cultural que molts joves van buscar a la dècada dels cinquanta mitjançant la segona avantguarda artística va ser rellevada per una reivindicació més vinculada a la llengua catalana. La música va prendre el relleu a les arts plàstiques en un moment incipient de nous cantautors i d’una revolta cultural amb més capacitat de difusió: la Nova Cançó.