“La teràpia va ser molt útil”

Dos anys abans, un grup d’alegres universitaris, integrants del cor de la Facultat d’Enginyeria de la Universitat de Buenos Aires, havia estat convocat per Gerardo Masana per protagonitzar un concert humorístic a la celebració final del Festival de Cors Universitaris de Tucumán. El concert –la paròdia d’una Passió de Bach que el mateix Masana havia compost utilitzant com a text el prospecte d’un laxant, executat amb instruments informals de la seva invenció i amb textos de presentació escrits per Marcos Mundstock– va tenir un èxit tan gran que el grup va ser contractat per a una presentació en cert teatre under de Buenos Aires. Però, inesperadament, la convocatòria va ser més gran del que s’esperava i el grup, amb el nom de I Musicisti, va ser convidat a prolongar les seves actuacions.

Aquell dia es va discutir un important tema: els instruments eren de Masana, els textos majoritàriament de Mundstock. En el conjunt, llavors força gran, hi havia evidents diferències d’aportació; també de reconeixement i de cartell. L’alegre grup, en professionalització incipient, necessitava una depuració de rols i d’integrants. Això va plantejar Masana secundat per Marcos Mundstock. Davant la irada reacció de la majoria, Masana va declarar que, com que els instruments eren de la seva propietat, els retirava i deixava el conjunt. Amb ell se’n van anar Marcos Mundstock, Daniel Rabinovich i Jorge Maronna. Tots quatre, immediatament, van fundar Les Luthiers.

Seria poc modest declarar que alguna cosa nostra quedarà per a la història però, almenys, puc dir que el més icònic és el basspipe a vara , enorme enginy construït amb llargs tubs de cartró amb campana en un extrem, la longitud del qual l’intèrpret varia telescòpicament (com en un trombó), i tot llisca sobre dues rodes de bicicleta. El disseny de Masana és tan estrafolari que ha esdevingut una mena d’icona de Les Luthiers.

Sí, especialment els grans concerts per a melòmans que durant els cinquanta va muntar anualment a Londres el dibuixant Gerard Hoffnung . També va influir la primera producció del músic i humorista nord-americà Peter Schickele .

El grup va anar definint un estil propi i un gènere. I ràpidament, a mesura que creixia en fama i se li obrien possibilitats, va necessitar destil·lar una ètica a la qual cenyir-se i un manual d’estil –mai escrit però ben parlat i compartit– que van estar en vigor mentre el grup es va mantenir unit i amb força per unir voluntats, en allò artístic, en allò públic i fins i tot en allò referit al contracte tàcit de confidencialitat intern: allò que es podia explicar de la intimitat i allò que no s’havia d’explicar. I sí, per poder unir les conductes, llimar les asprors que van sorgir del contrast entre les pulsions individuals i les necessitats del grup, ens va ser enormement útil la teràpia que vam fer durant molts anys. A partir del 2019 Jorge Maronna i jo som una cosa així com els portadors d’aquesta antiga fe. L’hem aplicat rigorosament en el nostre primer espectacle escrit sense el concurs dels nostres vells companys (sobretot de Marcos, amb qui sempre compartíem la gènesi dels espectacles).

Crec que parlar d’humor argentí ens remet a una vella discussió argentina sobre la identitat nacional. L’Argentina incipient del XIX es va redefinir al XX com un país multicultural, producte dels molts corrents immigratoris. Aquesta diversitat, al meu entendre, no ha acabat de quallar. Per això, no crec que es pugui parlar d’un humor argentí, sí de molt i de bon humor fet a l’Argentina. Hi ha grans humoristes argentins, però no gosaria assenyalar-ne cap com a reflex totalitzador de l’humor del país. El meu favorit és Quino, un humorista internacional però la creació del qual inclou trets d’aquesta multiconformació del país. Poques vegades té un color que pugui anomenar-se exclusivament i distintament argentí. I sí, Les Luthiers és un cas similar.

Tinc una deformació històrica, em fa riure tot humor ben construït, amb recursos nobles, amb intel·ligència. A més, sense males paraules, sense violència, sense agressió, sense burles a tercers, sense complicitats massa locals o circumstancials. I sense riure’s a costa d’un altre. L’humor sense bullying, diguem-ne. I, sempre, l’humor en què la rematada revela de sobte una realitat amagada, o una ambigüitat que canvia el sentit del que s’ha entès fins aquell moment. Em fa riure l’humor que no es basa a reforçar una rematada feble amb una mala paraula forta. Em fa riure l’humor que mou idees, que estimula el pensament. Per això ni tan sols considero humor les expressions allunyades d’aquestes normes i, al meu món, els estranys són els seus autors. Soc una mica exigent, ho reconec, però aplaudeixo i gaudeixo quan trobo això; n’hi ha poc però n’hi ha, fins i tot a les xarxes.

Som humils exegetes del mestre, incansables treballadors. No com ell. Deu estar alleujat amb aquesta decisió; al capdavall hem dedicat anys a revelar-ne els defectes i la incapacitat. Potser s’alegra pensant que en el futur podrà trobar intèrprets més condescendents.

Som gent de poques paraules. I sempre hem complert el que hem dit. Treballarem, com a màxim, fins al gener del 2024.

Les Luthiers ha inventat un fenomen complex. Ho defineix una mixtura d’elements difícils d’enumerar: humor, música, actuació, mim, instruments informals, esmòquings!, etc. Qualsevol grup que intentés seguir-nos pel camí simple de reunir tots aquests elements, encara que fos amb qualitat, estaria destinat ja no a ser “descendència” sinó imitadors. No crec que siguem inimitables, però tampoc penso que fos bo per als joves artistes que ens succeeixin ser tan sols els nostres imitadors. M’entusiasma pensar que Les Luthiers pugui constituir un estímul per als futurs artistes i que aquests aconsegueixin evolucionar cap a altres models, no mirant el nostre exterior sinó el que jo crec més profund: la recerca del refinament, de la qualitat, de la cultura. Potser aquesta llavor ja ha donat fruits i encara no ho hem advertit .