Avinyó entre la natura

Enmig de les vinyes del poble de Puejaut, apareix una pantalla horitzontal com una mena de meteorit caigut de sobte i que ha estat concebut pels valencians El Conde de Torrefiel. Des d’aquesta pantalla, que en ple capvespre emet una potent llum vermella, es començaran a llançar els incendiaris textos de Pablo Gisbert i Tanya Belayer en nom d’una naturalesa que parla amb un llenguatge inventat i emet uns sorolls aguts com a advertència dels mals del planeta. Asseguts en uns tamborets plegables, els espectadors oblidarem qualsevol connotació bucòlica de la sèrie de performances que durant set hores s’han succeït dins l’obra col·lectiva Paisatges compartits, en aquest municipi en les altures d’Avinyó dins un festival, del 5 al 25 de juliol, que s’obre a l’anomenat “teatre del paisatge”.

Aquesta és una de les novetats de la 77a edició, dirigida per primera vegada per un artista no francès, el dramaturg i director portuguès Tiago Rodrigues. Les altres són dues terceres parts d’artistes inèdits a la programació oficial, el focus en una llengua estrangera que aquest cop correspon a l’anglès amb mitja dotzena de companyies britàniques i la presència només per segona vegada en tota la seva història d’una dona directora al Pati d’Honor del Palau dels Papes. Ha estat la francesa Julie Deliquet, amb la seva versió teatral del documental de Frederick Wiseman Welfare al Nova York de 1973. Una versió que no ha rebut bones crítiques, però que al Pati d’Honor ressonava amb honestedat en la seva posada en escena i els seus actors, encarnant uns personatges marginals i treballadors socials que, ahir i avui, segueixen engolits per les directrius econòmiques.

En el seu cas, ha estat la urgència ecològica la que ha despertat més interès dels artistes per sortir de les parets del teatre clàssic. L’odissea de Paisatges compartits ha estat comissariada pels suïssos Stefan Kaegi, dels nòmades Rimini Protokoll, i Caroline Barneaud, directora de projectes del teatre Vidy-Lausanne. Han anat a buscar set artistes o binomis d’artistes de tot Europa i, ara, s’aniran movent per tot el continent, amb una parada la tardor de l’any que ve en el Temporada Alta de Girona.

S’hi creuen les audicions acústiques biaurals del mateix Kaegi, el pícnic inclusiu dels italians Chiara Bersani i Marco d’Agostin, el happening coreogràfic dels portuguesos Sofia Dias i Vítor Roriz, la realitat augmentada del territori dels alemanys Begüm Erciyas i Daniel Kötter, el concert entre matolls de l’estatunidenc Ari Benjamin Meyers, els testimonis també locals sobre una vinya ecològica de la francesa Émilie Rousset i aquest objecte no identificat en forma de pantalla parlant d’El Conde de Torrefiel.

“El text és dur com ho són els temps actuals”, ens va explicar en plena penombra al final de la marató Gisbert. “Es tracta d’una turbulència per retret, com a rèplica al que estem infligint a la naturalesa. No és un text ecològic, és un text poètic. És un text abstracte, imaginatiu, on s’ha de fer l’esforç de sentir que la naturalesa ens està parlant.” Una actuació amb els recursos de la tecnologia, en la línia del seu darrer espectacle, La imagen interior, i que tindrà continuïtat amb altres obres del duo en el pròxim Festival de Tardor de París.

La qüestió dels permisos en plena natura, tant pel que fa a autoritats com pel risc per les inclemències, és un dels obstacles per a aquest teatre del paisatge. “Aquí, el pànic més gran són els incendis als boscos”, ens va explicar el codirector Kaegi. “L’any passat, a Avinyó, hi va haver incendis enormes. A 500 metres d’aquí”. Al setembre, es desplaçaran tots a Brandenburg, a Berlín, i així s’aniran adaptant a cada territori, més humit o més sec.

Quan preguntem al director del festival sobre aquesta tendència teatral, ell posa en context l’evolució. “Ho és com ho va ser abans Shakespeare i la idea de fer teatres isabelins en patis, prop de les cases de la gent”, detalla Rodrigues. “L’arquitectura del teatre sempre ha ajudat a canviar-lo. I, avui, hi ha un pensament i una actitud ecològica per part de molts artistes, que depèn d’aquestes noves experiències.” La prova n’és la programació d’altres espectacles enmig de la natura com el del francès Philippe Quesne, presentant la visió entre western i ciència-ficció del quadre El jardí de les delícies, del Bosch, a la Pedrera de Borbon, un tall enorme enmig de la muntanya.

Encara que l’impacte més gran que vam tenir, entre la desena d’obres vistes, va ser el de la brasilera Carolina Bianchi i la seva inaudita performance a La núvia i la Boa Noite Cinderela, que passa pel Grec de Barcelona el 20 i 21 de juliol. Boa Noite Cinderela és la combinació al Brasil que els violadors posen a les begudes de les seves víctimes. El que, aquí, es coneix com a burundanga. Bianchi se’n beu un vas al principi i les altres dues terceres parts de la peça està adormida mentre els actors de la seva companyia continuen la funció. Dorm en un matalàs, sobre una terra amb flors simbolitzant les víctimes d’aquestes violacions.