Crònica
Festival Grec
Caldrà una tercera oportunitat...
És evident que falten dades per recompondre la història. El teatre en català, sovint arraconat per falta de suport institucional i condemnat als odis d’una generació respecte a la precedent, ha deixat massa informació a la cuneta. Que es repesqués l’Ubú que La Claca va transformar com a Mori el Merma, el 1978 al Liceu, havia de ser una oportunitat per honorar uns artistes que, àcrates, es van atrevir a mostrar en clau de farsa la sagnia de la política filla d’una Guerra Civil a l’Estat espanyol, conquerida pel feixisme més implacable amb la llibertat. El minimalisme efectista de Robert Wilson no fa més que emmudir, de nou, una campanya que va ser bandera en una gira internacional durant tres anys. El director americà viu massa lluny per obviar aquest símbol? Les funcions del Grec al TNC han perdut una oportunitat. En caldrà una tercera?
Explica el crític de circ Jordi Jané, que va formar part del primer repartiment de Mori el Merma (treballat amb Joan Miró), que en aquell espectacle, que va girar per Europa amb 12 actors i els ninots mironians, es diferenciaven les màscares (que representaven el poble) dels personatges de la Cort, entre els quals, per exemple, una mena de general amb un peu gegant, que espantava el públic (La Carbassa, moguda per Pep Parés, qui anys més tard seria l’estimat Capità Enciam). Jané admet que, durant la gira, sorgien accions improvisades que, si funcionaven, quedaven integrades en l’espectacle. Un exemple: el Pare Ubú duia un bastó llarg i gruixut que, ja abans de l’estrena al Teatre Principal de Palma, el mateix Miró havia decidit que hi travessessin un enorme peix fresc. El peix es comprava cada matí i es conservava adequadament fins a l’hora de la funció. Però les actuacions a la Fundació Maeght de Sant Pau de Vença eren a l’aire lliure i hi havia un estany amb tres pams d’aigua dolça. Fruit d’una improvisació, l’actor Jaume Sorribas apareixia equipat de submarinista amb ulleres, peus d’ànec i fusell. Es llançava a l’estany, disparava i emergia triomfant de l’aigua amb el peix pescat. Un efecte inesperat, que el públic aplaudia entre admirat i sorprès. Un altre: quatre uixers (Jaume Sorribas, Piti Español, Óscar Olavarría i el mateix Jané) esperaven davant de cortines l’entrada en escena del Pare Ubú, en una pausa llarguíssima que els anava posant cada cop més nerviosos. En una d’aquestes esperes, un d’ells es treia una pastanaga de la butxaca i la mossegava davant l’enveja dels altres tres. Abans no entrés el tirà, ja s’havien escopit a la cara els bocins de pastanaga mastegada, en una escena delirant, entre còmica i agressiva. Una escena molt més orgànica que l’esteticisme profilàctic de Wilson, que fa aparèixer, només un instant (com a homenatge?), els ninots de la Mare i el Pare Ubú. La pulsió de les companyies teatrals dels anys vuitanta res té a veure amb les produccions de direccions estel·lars que, sovint, venen recolzades sobre actors de primer renom com ara Isabelle Huppert (Mary said what she said) i Baryshnikov (Letter to a man). En aquesta producció, els acompanyants de Bob Wilson són Miró i la mirada mironiana sobre Jarry. Sense possibilitat de ser a l’escenari, tots dos han quedat bandejats per l’estètica. El ciclorama s’imposa als ninots; flac favor al significat polític del que comportava retratar l’ombra d’un dictador a l’escenari.L’estètica aclapara la intenció. El minimalisme de Wilson, que tan bé podria fer esclatar la controvèrsia per l’ambició dels Ubú, passa per sobre de Miró, de Jarry i, fins i tot, de Shakespeare. Els ninots i els cartells s’han digerit malament en la posada en escena de Wilson; la reducció (que no li importa de posar-hi afegitons) es menja el mític “Mer-dra” de destrucció del codi, del llenguatge que va proclamar Jarry en què no inclou ni l’icònic “Mer-dre!”; ni tan sols els dits llargs de Lady Macbeth apareixen tacats de sang com a remordiments per l’assassinat de la família de la corona. Al final, doncs, aclapara la potència del ciclorama, la sincronització amb l’espai sonor i el moviment i un espai que va del barroquisme a la nuesa, disposat de manera que fa difícil la visió des dels laterals perquè uns espectadors tapen els altres.
No hi ha suficients referents audiovisuals de com va ser Mori el Merma, amb què Joan Baixas, de La Claca, va convèncer Joan Miró per traslladar a l’escena els dibuixos sobre els personatges d’Ubú (exposats el 1953). Sense aquesta referència, costa entendre com tothom entenia que el Merma era Franco i que es transmutava en l’Ubú d’Alfred Jarry. Conceptualment, avui és molt fàcil de fer el paral·lelisme però no es veu enlloc, en el quadre proposat aquest Grec (d’un preciosisme en el moviment i en l’estètica, amb una música de comèdia de dibuixos animats infantils).Per començar, Wilson juga amb dos Ubú: el ninot que va idear Baixas i que Miró va aprovar i va pintar l’original; i el que és la taula, que fereix de mort amb una llança blanca Wenceslao. Per a Baixas (Daurrodó) en un full de diari rebregat hi ha una ànima, és un titella en essència. Per això, sembla molt pertinent el pròleg en què una actriu travessi la passarel·la trepitjant fulls de diari. Al final, aquest mateix personatge emergirà de darrere dels telons amb l’espiral, com una mena de cant feliç perquè el poble ha sobreviscut a les matances de la Cort.