Jane Birkin, l’encís de la fragilitat

Un dia d’estiu de fa trenta anys vaig entrevistar Jane Birkin a Perpinyà, on era per representar L’Aide-mémoire, una obra de teatre de Jean-Claude Carrière en què una dona caòtica s’instal·la a l’apartament d’un home ordenat amb el pretext que és just el lloc que buscava per viure-hi: l’inici d’una relació amorosa inesperada que, com tantes altres, és fràgil fins a trencar-se. Recordo que Jane Birkin, que va morir fa uns dies deixant-nos la sensació als que ens hem fet grans amb ella que la nostra joventut encara queda més lluny i així els desitjos de llibertat que l’actriu encarnava, traspuava a l’escenari un encant incontestable sense que semblés esforçar-s’hi, amb una naturalitat desarmant: el mateix passava durant els concerts, en què la seva veu a punt d’esquinçar-se acabava seduint amb una dolçor malenconiosa mentre desplegava una immensa capacitat comunicativa, o podrà continuar passant amb la seva presència en pel·lícules que, sobretot en el cas d’aquelles en què Jacques Rivette (La belle noiseuse, L’últim estiu) i Jacques Doillon (La fille prodigue, La pirate) van dirigir-la amb sensibilitat, van revelar una actriu que no feia cap remarca dramàtica per transmetre una vulnerabilitat humana que, entre la veritat i la mentida de la representació, la fa pròxima i estimable.

També recordo que, durant aquella entrevista, ella sovint es referia a Serge Gainsbourg, que, mort feia tres anys i molt temps després d’haver-se’n separat, tenia ben present; sempre va seguir interpretant cançons seves (no pas la mítica Je t’aime... moi non plus, però sí de tan magnífiques que són memorables: Quoi, Ballade de Johnny Jane, Ex fan des sixties, Le moi et le je i la tristíssima Je suis venu te dire que je m’en vais) en els concerts en què hi havia un moment que destinava un petó cap a un lloc on Gainsbourg pogués ser i que, de fet, segur que hi era en la pròpia memòria de la cantant. Quan vaig conversar-hi a Perpinyà, també feia poc que havia mort el seu pare i, m’ho va dir, li semblava que la mort amenaçava les persones que més estimava.

Temps després, fa deu anys, va rebre un cop molt dur: el suïcidi de la seva filla gran, la fotògrafa de moda Kate Barry, que va tenir amb el compositor anglès John Barry. Del dolor originat per aquesta mort en parla de manera tan franca com pudorosa a Jane par Charlotte, el documental que la seva segona filla, la també actriu i cantant Charlotte Gainsbourg, va realitzar com un acte d’amor a la mare amb la qual s’emmiralla en els desitjos i dubtes relacionats amb l’ofici compartit. Evidentment, també hi és invocat el fantasma de Serge Gainsbourg, del qual visiten la casa-mausoleu, on el temps sembla congelat. A la pel·lícula, Charlotte confessa la por de perdre la mare. La mort, de fet, feia temps que rondava Jane Birkin: patia leucèmia. Després d’enterrar-la, ho han dit les seves filles vives: Charlotte Gainsbourg i Lou Doillon, el pare de la qual és l’esmentat cineasta Jacques Doillon. Tanmateix, tot i la malaltia i la seva fragilitat, Jane Birkin tenia la vitalitat per continuar cantant fins a pràcticament el final.

Si Patrice Chéreau, convidant-la a actuar en un muntatge de La fausse suivante de Marivaux, va convèncer-la que podia fer teatre, Doillon va demanar-li que actués sense maquillatge amb la intuïció que, havent encarnat la lleugeresa, era capaç de representar el dolor. Amb un home discret com Doillon va retirar-se de l’aparador amb el qual s’havia exposat amb el seu estimat Gainsbourg: eren famosos, escandalitzaven, i sempre sortien a les revistes. Alguna cosa d’això explica a Jane B. par Agnès V., una apassionant pel·lícula d’Agnès Varda en què la cineasta s’autoretrata mentre retrata Birkin, però coberta amb mil i una disfresses encarnant una diversitat de personatges. Hi ha un moment en què, a l’esplanada de Trocadero, aquesta dona anglesa, tan important per a la cultura francesa de les últimes dècades, vessa el contingut del seu sac (que no és la bossa Hermès que du el nom Birkin) i comenta: “Encara que es mostri tot, potser no es revela res.” El misteri de Jane Birkin i potser una mica el de tothom.