Crítica
Festival de Sant Fruitós
Essències musicals
En un moment en què els elements extramusicals tenen cada cop més rellevància en les nostres programacions, és d’agrair la presència d’esdeveniments que apostin per la lògica artística i musical. El Festival Internacional de Música Clàssica de Sant Fruitós de Bages n’és un. Dirigit per la mezzosoprano Mireia Pintó, durant quatre dijous del mes de juliol, aquest s’ha convertit en un oasi musical en què podem retrobar-nos amb l’essencialitat de l’art de les muses, ja sigui amb els Kebyart, un quartet vocal o, aquest dijous, una versió del Concert per a piano i orquestra núm.4 de Beethoven que, forçosament, ha quedat dins els annals de les més excelses i superlatives versions que s’han escoltat mai a Catalunya. I no és cap exageració. El seu culpable: el pianista Vladislav Bronevetzky, que en va fer una lectura ben distribuïda en el disseny formal, però sobretot amb un virtuosisme posat en el desvetllament d’allò indicible, com va passar en aquesta immensa pregària musical que és el seu segon moviment. Aquest indicible es va contagiar a una solvent Orquestra de Cambra Terrassa 48 que abans ja ens havia agradat molt amb una interessant versió per a cordes de la Simfonia núm.15 en Re Major de Haydn. Encara va haver-hi lloc per a una tremebunda i poètica versió de la Mort d’Isolda, de Wagner, en la versió de Liszt que Bronevetzky va dedicar a les víctimes de la guerra d’Ucraïna en una lectura que confirma el pianista resident al nostre país com un gran representant de l’escola pianista russa. Només cal que els nostres programadors se n’assabentin. Una intensa Simfonia núm. 10 de Mendelssohn va cloure una nit d’essències musicals.