Anar al museu a passar-ho bomba

Després de veure un avió rus que va participar en la guerra del 1936 al bàndol de la República penjat cap per avall, com un Sant Pere crucificat, amb el morro a només un pam del terra, semblava que la Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ho tindria francament difícil per repetir una proposta visualment tan impactant. Doncs, no: l’enorme estança del Palau Nacional s’ha tornat a transformar radicalment amb una espectacular instal·lació de Laia Estruch (Barcelona, 1981), formada per tres tubs inflables de 35 metres de llarg enllaçats, i d’aquí el seu nom, Trena.

Si fa dos estius el bregat Francesc Torres va ser capaç de transmetre’ns tensió, adrenalina i tristesa transitant pel costat de la seva escultura (“un avió que no vola no és un avió, és una obra d’art), Estruch, d’una generació que ja fa de mal dir jove de l’art català, ens fa viure una aventura plaent dins mateix de la seva peça, que pot ser percebuda de moltes formes: com un sistema nerviós, unes canonades d’aigua, un instrument musical tubular, les tripes d’un animal fantàstic, un circuit automobilístic...

La tríada de conduccions, de 2,2 metres de diàmetre, són transitables, si bé només en una hi accedeix el públic, a través d’uns llavis que evoquen una vulva. Cal fer força per entrar-hi, com un part a la inversa. Un cop a l’interior, l’autora de l’obra ja ha aconseguit el seu primer propòsit: perdem la sensació d’estar en un museu. Deixem de ser els disciplinats espectadors que van amb una guia a la mà, per seguir fidelment l’itinerari marcat, i ens convertim en els protagonistes d’una experiència impredictible. L’obra es crea amb el nostre caminar, un pèl erràtic com el dels nens quan deixen de gatejar, i amb les nostres veus, que sonen estranyament metàl·liques i que cada hora en punt es trenen amb una peça musical d’uns dos minuts de durada gestada per Xavi Lloses.

Sortim del sinuós túnel i tornem a mirar la instal·lació per fora però ara amb uns ulls ben diferents d’aquells que en un principi potser l’havien confós amb una atracció infantil. Estruch diu que per fer-la es va inspirar en un text del llegendari performer, videoartista i arquitecte novaiorquès Vito Acconci en què sostenia que “pensava l’espai públic i l’espai privat de la mateixa manera”. Acconci qüestionava la tasca dels museus i dels artistes inflats com paons perquè es distancien de la vida quotidiana i, en conseqüència, d’un públic ampli.

Trena és per a tots els públics (ai!, excepte per als que no tindran prou força física per creuar la portal vaginal) o, en tot cas, per a públics molt diferents. “És una peça voluptuosa, lúdica i irònica que ens convida al somni i la sensualitat. Ens suggereix penetrar-hi i travessar-la per obtenir una experiència alliberadora, misteriosa i juganera. En lloc de contemplar passivament, se’ns obre la possibilitat d’experimentar corporalment i mental amb una arquitectura flexible, orgànica i fascinant”, raona Àlex Mitrani, conservador d’art modern i contemporani del MNAC. Lluís Alabern, el cap de mediació i museografia de la casa, reivindica els valors “profundament feministes” de Trena. I la mateixa artista celebra l’oportunitat que li ha donat el museu de capçalera de l’art català de poder fer “cent passes endavant en la meva investigació”, sempre conxorxada amb el treball corporal i sonor. Estruch hi va afegir una altra capa de recerca aquest dimecres amb una de les dues performances programades. La segona i última la farà el 3 de setembre, i serà el colofó del projecte perquè l’endemà ja es desmuntarà.

Tot l’equip del museu i ella mateixa s’han posat al límit per realitzar-lo. Fins a vuit industrials van renunciar a construir-lo. Però ja és això: les grans obres surten dels que s’arrisquen fora de la seguretat que proporciona la zona de confort.