Norah Jones i el cant d’una sirena

Sens dubte la nit de divendres a Cap Roig va ser espectacular. La veu de Norah Jones és la més maca que he sentit a la meva vida. A més de l’indubtable talent de l’artista guanyadora de nou premis Grammy i amb més de quaranta milions de discos venuts, aquest concert tenia un significat especial per a mi. Encara recordo com la meva mare solia posar l’àlbum de debut de Jones, Come away with me (2002), que va sortir quan la cantant tenia tan sols 22 anys i jo no arribava als dos, a casa quan el meu germà i jo érem criatures. Poder-la veure en directe amb la mare va ser quelcom que mai hauria imaginat.

Els jardins de Cap Roig, ubicats en un dels municipis més espectaculars de la Costa Brava, just davant del mar, entre la cala de la Russa i el Golfet, amb les illes Formigues de fons, van oferir l’escenari perfecte per a una vetllada meravellosa.

Anant al gra, però, el concert va ser sensacional. No hi van faltar les clàssiques Don’t know why, Come away with me i Sunrise, que el públic va cantar en veu baixa per no interferir en la màgia que s’estava duent a terme sobre l’escenari. Va ser un veritable plaer presenciar grans músics de jazz que gaudien del que feien i no tenien por de jugar i improvisar.

El bateria, Brian Blade, va marcar l’inici de l’espectacle amb els primers compassos de Just a little bit i no va deixar de somriure en cap moment. La seva execució va ser impecable, amb ritmes complexos que abraçaven estils des del jazz i el blues fins al soul i el pop, amb alguns tocs de country, que deixaven entreveure les arrels de la cantant, a Texas, on es va criar amb la seva mare, la promotora de concerts Sue Jones.

Chris Morrisey, el baixista, va aportar un toc divertit a l’actuació. A més de ser un excel·lent baixista, contrabaixista i corista, es notava que gaudia de l’actuació per la manera com ballava i per la seva peculiar bass face (cara de baix), que es caracteritza per desplaçar la mandíbula lleugerament endavant, aclucar els ulls i fer una ganyota d’aprovació mentre es toca. Quan un baixista fa aquesta cara durant tota l’actuació, saps del cert que s’ho està passant bé.

El que va tenir també un paper molt destacat va ser el guitarrista, Dan Lead. Guitarra elèctrica, acústica i el meravellós theremin, un instrument d’allò més curiós. És l’únic instrument que es toca sense tocar, no li calen cordes, caixes de ressonància, força dels pulmons ni cops percussius, ja que manipula les ones de so a través dels moviments de les mans (a l’aire) de qui el toca. Aquest instrument pioner i revolucionari tant a nivell tecnològic com musical, sobretot en el món de l’electrònica, va ser tocat amb virtuosisme per Lead i va contribuir a crear paisatges sonors hipnòtics i a aportar textura a l’encertat repertori.

Tornant, però, a la veu de Jones, va ser sens dubte el millor instrument de la nit. Semblava el cant d’una sirena, i no em sorprendria que més d’un mariner navegant a la vora del cap Roig que la sentís de lluny tingués la necessitat imperiosa d’acostar-s’hi. Afortunadament, teníem el far de Sant Sebastià força a prop, que va evitar que els vaixells es desviessin del seu rumb, com passa en tots els mites sobre aquestes criatures amb rostre de dona i cua de peix.

Jones va cantar, tocar el piano i tres guitarres diferents. Es va mostrar càlida amb el públic, tot i no interactuar-hi gaire, i molt segura de les seves aptituds, amb més de vint anys plens d’èxits i creixement artístic a les seves espatlles. La filla del famós sitarista indi Ravi Shankar va enamorar els 2.500 afortunats que van estar en aquest concert sold out a la vora del mar.