Mirador
Del dolor al confort
El Festival Grec fa les seves darreres passes aquest cap de setmana (per bé que el Grec Ciutat encara s’allargarà uns quants dies). Cesc Casadesús ha centrat el festival amb el confort del cant coral i de les orquestres principals de la casa casant-les amb propostes internacionals. En els seus set anys de Grec (el 2024 serà l’últim perquè es convocarà plaça aquesta tardor), la coproducció internacional s’ha ampliat. Davant d’aquesta bona notícia sobta que el que es recordarà més d’enguany són obres de monòlegs en què es pronuncien uns crits desesperats. És el cas de Cadela força amb un trencament del codi teatral que va fer fregar els ulls a més d’un (“hem vist com la violaven en directe [mentre l’actriu estava inconscient], no?”, deia una dona). O el cas de Juana Dolores, que ha aguantat tres setmanes a l’Antic Teatre amb un solo molt exigent físicament i mentalment (que va anar reduint per la salut pròpia i del muntatge). De les dues hores del Temporada Alta, dimecres durava 75 minuts. El seu discurs quedava prou dit i exposat (ella, també) amb la lectura de denúncies de violència de gènere patida en carn pròpia i imatges pornogràfiques d’una vexació feminista que ella defensa com a arma per a guanyar-se l’estatus del seu estat feminista particular.Déiem que les corals aporten una comunió molt celebrada. Ho van ser el Cor de Noies de l’Orfeó Català a The pulse (tot i la inoportuna pluja a l’estrena) i el so que embolcallava al Dipòsit del rei Martí (un espai que hauria de ser fix per pròximes edicions) amb Aurora Bauzá i Pere Jou . Ens vam perdre la coreografia de Marina Mascarell amb l’Orfeó Català a Sant Pau, però diuen que la catarsi va ser similar. I La plaça de Diamant de Carlota Subirós potser no va tenir cor, però sí una coralitat entre totes les intèrprets que fa pensar en èxit a la Sala Gran del TNC aquesta arrencada de temporada, al setembre. Prat i Coll ha posat un cor (Musicals’ Choir) i un cos de ball espectacular en la seva revisió a l’engròs del Rèquiem for Evita. Potser no calia, però ha aconseguit fer una missa de campanya(dijous, amb llamps amenaçadors) d’alta diversió.
El circ també ha tingut un pes específic en aquesta edició del Grec. L’ha tingut amb una Lady Panda que inclou equilibri i cançó i un Celui qui tombe màgic. Per cert, Dimitris Papaioannou ( Ink ) va captivar amb les imatges però va deixar fred de relat. És clar que no hi ha l’agressió de Carolina Bianchi. Ara, el seu pop rebregat va passar un tall que Rodrigo García no va aconseguir superar amb el seu llamàntol.
Del confort al dolor.