Mor el galerista barceloní Fernando Pinós

El galerista barceloní Fernando Pinós Sánchez ha mort als 75 anys. “Va ser un home íntegre, honest, valent i referent de molts amics i companys de professió”, diu el seu fill Gabriel, ex president del Gremi de Galeries d’Art de Catalunya. Gabriel i el seu germà Fernando han continuat la tasca del pare i també de la mare Maria, fent dels Pinós una de les famílies més actives i emblemàtiques del món de l’art des de fa mig segle. La nineta dels ulls del seu projecte vital i professional va ser l’obertura, el 2010, del Museu del Modernisme, al carrer Balmes.

Fernando Pinós (Barcelona, 1947)  va deixar els estudis de química per entregar-se al comerç de l’art. Ell i la seva esposa (eren un pack) van crear del no res un negoci que, després d’un periple per diversos carrers i zones, fa 44 anys va culminar en la galeria Gothsland ubicada a l’eix principal dels espais artístics, Consell de Cent. Es considerava una rara avis del sector “en tots els aspectes”, però el 2019 el va fer feliç obtenir la màxima distinció del seu col·lectiu, el premi honorífic GAC a la trajectòria galerística.

Pinós va ser dels primers a apreciar l’estil modernista quan la gent només hi veia trastos vells. Va arribar a rescatar i tot obres a punt de desaparèixer en alguna foguera de Sant Joan. “Als Encants Vells, quan arribava posem pel cas un bufet amb vitralls modernistes, trencaven els vidres per aprofitar els ploms. De petit ho havia vist i em semblava tan poc civilitzat destrossar aquell patrimoni... Ningú no en feia cas. Em vaig dedicar a l’art per fer justícia”, recordava en una entrevista a aquest diari. 

“Vaig començar amb pocs mitjans, perquè no tenia uns pares rics, però vaig tenir la sort que em van donar suport molts clients. És gràcies a ells que es va salvar tot el que es va salvar. Ningú més que ells. Però ja no hi són. Ningú no ha agafat el relleu a aquella gent que vivia tan apassionadament l’art”, es dolia. Pinós entenia l’art com un aliat perfecte per viure acompanyat de bellesa. I defensava fermament el paper que jugaven els agents especialitzats en les vendes per propagar els valors del patrimoni cultural. No suportava que els confonguessin en uns simples botiguers. Explicava l’anècdota que en un dinar Joan Brossa li va dir que els antiquaris eren enterramorts. “Li vaig contestar que estava equivocat, perquè la nostra tasca és fer reviure l’art, retornar-li l’esplendor perduda. El vaig convèncer.” “Ho he fet tot per sentiment. Una vegada, em va trucar un home que havia comprat un edifici modernista a Sarrià per enderrocar-lo. M’oferia els interiors. Li vaig dir: “Escolti, això no és per treure i per vendre, això s’ha de preservar.” L’endemà, ja no quedava res. En una nit ho van tirar tot a terra.”

Els últims temps l’entristia la decadència galerística de Consell de Cent. “No té res a veure amb el que havia estat. A la gran majoria de galeristes que hi ha ara els falta empenta. És més important la il·lusió que els diners. La gent que té molta fixació pels diners no fa res.” No hi ha fórmules màgiques en cap àmbit professional, i menys en un de tan canviant com el de l’art, però ell tenia clar quin havia de ser el perfil d’un bon galerista. “Ha d’estimar el que fa, tenir molta imaginació, ser treballador i ser honrat. “Per què a tu t’ha anat tan bé?”, em van preguntar. Molt fàcil: veig el que els altres no veuen. Malauradament, he hagut de vendre-m’ho. Si pogués, no em vendria mai res. M’estimo més tenir obres que diners.”

El Museu del Modernisme era el somni de la seva vida. La família Pinós, una pinya, el va obrir sense cap ajuda pública i amb molts mal de caps per fer-lo sostenible només amb les entrades dels visitants. “No només les institucions no han col·laborat en res amb el museu, crec que fins i tot els molesta. Encara que hi hagi coses que ja em cansin, continuaré lluitant.” I ho va fer fins al final, per ell definitiu però no per al seu llegat, en bones mans de la seva dona i dels seus fills.