Art
BENITO PADILLA
PRESIDENT DE L’ASSOCIACIÓ GALERIES D’ART DE CATALUNYA
“Barcelona ha de ser la capital artística del Mediterrani”
protesta “Les galeries som una part vital de l’ecosistema de l’art, però no se’ns dona prou importància” llegat “Aposto per un nou esdeveniment que reivindiqui el que ha sigut històricament la ciutat”
Relleu
Benito Padilla (Imaginart Gallery) és des del maig el nou president de l’associació Galeries d’Art de Catalunya, l’històric Gremi (terme desplaçat per ranci), actualment plataforma d’una quarantena d’espais d’arreu del país. Padilla, gat vell del sector amb recorregut per la docència i l’assessorament de col·leccions, substitueix Mònica Ramon.
Fa anys que parlem de la crisi del sector galerístic, però ara i aquí resisteix.
Som víctimes de la desídia de l’administració envers l’ecosistema de l’art. Una part vital d’aquest ecosistema el composen, per descomptat, els artistes, però també les galeries. No se’ns dona prou importància. Les galeries han tingut un paper clau en la creació de moltes col·leccions de la ciutat. L’altre dia estava en una reunió de Turisme de Barcelona sobre les línies mestres per a l’any que ve i em va sorprendre que no es va fer ni una sola menció no tan sols al món de les galeries, és que ni a l’oferta museística, que és de primer ordre. Això demostra que la sensibilitat per l’art ha anat minvant.
Què penses fer per revertir aquesta situació?
Pretenc, sobretot, visibilitzar. Hem d’ocupar espais públics que fins ara no han comptat amb nosaltres. Necessitem –imprescindible ajuda de l’administració a part– col·laborar amb el sistema econòmic, científic, sanitari... Fa poc vaig parlar amb l’Enric Lacalle, el president del saló de l’automòbil, per animar-lo a fer alguna cosa junts. Ramon Casas i tants altres artistes van dedicar una part important de la seva obra a posar en relleu precisament la modernitat de l’automòbil a Barcelona. Li va agradar la idea i ho treballarem. Dins l’àmbit de la salut, podem cooperar amb hospitals i farmàcies tot destacant la vessant terapèutica de l’art. I amb els museus locals, també mancats de visibilitat, hi ha molt camp per córrer.
Has dit el concepte clau: la falta d’interès.
Hem de recuperar el prestigi social de l’art. La gran majoria d’industrials dels segles XIX i XX eren protectors de les arts. No pot ser que ara entris a despatxos de grans institucions i et trobis com a màxim un diploma o la foto de l’orla. A Turisme de Barcelona vaig proposar –i els va semblar bé– oferir a un determinat tipus de turista que hi pot estar interessat els fons tan importants de les galeries, o la seva ajuda per trobar peces de Miró, Dalí, Tàpies... a preus absolutament imbatibles. També tinc una proposta per als arquitectes. S’ha perdut la tradició de col·laboració entre arquitectes i artistes.
Explica’ns-ho.
Als projectes d’habitatge social haurien d’incorporar-hi espais per a l’art, de manera que no sigui excloent, és a dir, que puguin conviure des d’una talla romànica fins a una videoinstal·lació. No s’hi val a dir que una obra d’art és molt cara. Hi ha de tot, i més ara. El mercat està ple d’obres que s’estan malvenent, de gairebé totes les èpoques.
Recupero el titular que em va donar la teva predecessora, Mònica Ramon: “Les galeries d’art hem de fer feina de sumar, no de dividir.”
Hauríem de reflexionar una mica tots plegats per quina raó hi ha dues associacions de galeries a Barcelona. Això ens fa perdre capacitat d’interlocució sobretot amb l’administració. És evident que sumant seríem més forts tots. Al Gremi tenim algunes galeries que han patit rebuig pel menyspreu que hi ha aquí per la figuració. Jo em passejo molt per les fires de referència al món i estic veient que d’un temps ençà s’està recuperant molt la figuració. El Gremi ens hem de treure d’una vegada per totes el complex d’inferioritat. Tenim una història i tenim, sobretot, la possibilitat de poder treballar l’art des dels segles XVI, XVII, XVIII i XIX fins a les instal·lacions més radicals del segle XXI. La diversitat d’expressions és la nostra fortalesa. I més ara que, com et dic, intueixo una certa crisi en l’imaginari de l’art contemporani actual. El videoart, per exemple, ha quedat bandejat a les fires. I aquí continuem fent Loop... No ens podem enrocar en el que ja no funciona. En què hauríem de posar l’accent? En l’art fet per dones, que ha pujat molt de cotització. Reparació històrica i inversió de futur: una estratègia doble. I per què no posar el focus sobre l’època de la sida, que s’ha ignorat tant?
Ets pro fira o antifira?
Aposto per una tercera via: un esdeveniment que reivindiqui el que ha sigut històricament Barcelona. N’he parlat amb les galeries més importants de la ciutat, siguin del Gremi o no, i em donen suport. També n’he parlat amb la Generalitat, amb la Marta Gustà [directora de l’àrea de les Arts Visuals de l’Institut Català de les Empreses Culturals], i ha sigut receptiva. No és una fira. Les fires estan amortitzades. En atenció a la singularitat de Barcelona hauríem de fer un tipus d’esdeveniment absolutament diferent. I, el que per mi és el més important, que defensi la seva condició mediterrània. Barcelona ha d’exercir de capital artística de tots els països, absolutament tots, banyats pel nostre mar. I no només artística: aquest esdeveniment també hauria de tenir una forta presència dels mons científic, tècnic, gastronòmic i econòmic, sobretot econòmic, del territori mediterrani. Barcelona és la ciutat perfecta per liderar aquest esdeveniment.
El predecessor de Mònica Ramon, Gabriel Pinós, tenia un projecte similar i no se’n va sortir. És una eterna frustració.
Insisteixo que no plantejo una fira. Té un esquema diferent. És més semblant a una biennal que destaqui el que ha sigut Barcelona durant molt temps: una ciutat d’avantguarda. Jo em resisteixo a deixar morir aquesta Barcelona. Perquè, a més, aquest esdeveniment ens donaria la possibilitat de posar en un primer pla el nostre planter d’artistes que jo et diria que des dels anys setanta han estat relegats. No només hi havia Tàpies. Hi ha moltíssims artistes per recuperar. Aquest esdeveniment podria ser un exercici de justícia i de reparació.
Com anem de col·leccionistes?
Per metre quadrat, molts més que en altres parts d’Espanya. La diferència és que aquí no ensenyen les seves obres. Ningú ho sap, que les tenen, només ells.
Típic caràcter català.
I alguns compren a Madrid... A Barcelona s’està perdent massa col·leccionista perquè no s’ha cuidat un determinat tipus d’art que s’havia comprat molt. Si es fan exposicions en què s’associa el paisatgisme català al franquisme, cosa que és absolutament falsa, com vols que es cotitzi un Vayreda? De veritat que Pere Pruna, injustament devaluat, no és un autor modern?
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.