Mirador
Nancy Holt: “Què hi veus?”
El Macba ressegueix en una exposició la llarga trajectòria d’una artista relegada per ser dona
Nancy Holt (1938-2014) va ser amiga, confident, col·laboradora i ajudant d’una de les fornades d’artistes nord-americans més potents de la segona meitat del segle XX. Richard Serra, Carl Andre i, intensament, Robert Smithson, la seva parella sentimental, mort als 35 anys, el 1973, d’accident d’avió mentre preparava un dels seus projectes de land art i que ella acabaria materialitzant. Holt era artista com tots ells, però el reconeixement no li va arribar fins molt tard. Tan tard que només el va poder assaborir els últims anys de la seva vida, estroncada per una leucèmia, malaltia que coneixia bé des de molt abans de patir-la, quan va crear un vídeo, Revolve (1977), en què l’escriptor i cineasta Dennis Wheeler descriu els efectes d’aquest mateix tipus de càncer al seu cos i al seu cap el mateix any que el fulminaria. Wheeler es va avenir a fer l’experiment artístic de Holt quan acabava de sortir de l’hospital després d’un dolorós tractament i, en un moment del film, diu que la sensació de ser a casa de nou és com d’haver “tornat des de la Lluna.”
La utopia de baixar el cosmos a la terra va ser un dels estímuls creatius de Holt, a la qual el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) dedica una exposició que ressegueix tota la seva trajectòria, Dins fora (fins al 7 de gener). A Sun tunnels (1973-1976) ho va aconseguir. És una peça monumental emplaçada al desert de la Gran Conca, a Utah, formada per quatre túnels de formigó amb uns orificis al sostre a través dels quals la llum del Sol i de la Lluna projecta a l’interior la forma exacta de quatre constel·lacions: Draco, Perseu, Columba i Capricorn.
Des del segon pla al qual la va relegar el sistema artístic, tan masclista com tots els àmbits de la vida, Holt va forjar la seva pràctica artística al llarg de sis dècades, tot d’una, als anys seixanta, assajant poemes concrets amb frases tretes de les galetes de la sort, una declaració d’intencions: el seu medi natural per expressar-se partiria sempre d’allò quotidià. Amb una gran diversitat de tècniques i materials, Holt va posar el seu treball al servei de la reflexió de la percepció. “Força la nostra mirada i ens convida a veure detalls que normalment ens passen desapercebuts”, subratlla la conservadora del Macba Teresa Grandas, que ha fet equip comissarial amb Lisa Le Feuvre, directora de la Fundació Holt/Smithson, i Katarina Pierre, directora del Bildmuseet de la Universitat d’Umea, a Suècia, on s’ha vist prèviament l’exposició, la primera de l’artista a Europa.
Holt va crear la fundació que vetlla per la seva obra i la del seu company amb tota lògica, més enllà de la sentimental, perquè varen fer moltes feines plegats en diàleg amb el paisatge. Per a ella, l’amor va ser una força creadora per gestar els seus Poemes enterrats, l’essència dels quals explicava així: “Un lloc determinat evoca una persona, i jo enterro un poema per a aquesta persona i més tard li dono un quadernet que inclou mapes, indicacions detallades i una llista de l’equipament necessari (una brúixola i una pala, per exemple) per poder-lo trobar.”
L’exploració visual dels llocs per comprendre’ls d’una altra manera també la va dur a fer obres que consistien a gravar-se a si mateixa dictant visites guiades per exemple a un ruïnós jardí laberíntic a Cedar Grove, Nova Jersey, o a una galeria d’art en què no comentava només el treball propi sinó també el dels altres artistes que exposaven i, amb el mateix to de veu, qualsevol aspecte de l’arquitectura de l’espai, com ara esquerdes i taques. Tot responia a una mateixa motivació: enfocar les coses sobre les quals no parem atenció. Al seu estudi de Nova York hi va instal·lar unes canonades industrials soldades en forma de T que apuntaven directament al més insignificant de l’exterior, com ara una finestra esquerdada.
Una altra de les seves passions era fer llargs viatges en cotxe i construir àlbums fotogràfics, que abordava com a poemes visuals, de temes que no passarien el filtre de l’art en majúscules. A Mèxic es va centrar en diversos sistemes de desguàs; a Miami, en els bassals, i a Califòrnia, en els rètols amb la paraula “sol”, enèsim intent de desplaçar el cel a la terra.
