Zaz, un vent del nord

Beneïda tramuntana la de dijous a la nit, que a més de frenar la calor va mantenir a ratlla l’amenaça de tempesta que s’albirava en l’horitzó. A Roses, però, en el marc del festival Sons del Món, encara bufaria més fort un altre vent de més al nord anomenat Zaz, un fenomen musical que arrasa allà on va. La gran estrella musical de la chanson francesa contemporània ben segur que va ampliar la legió de seguidors amb aquest nou concert que va oferir dins la gira Organic tour i que va congregar més de 2.000 espectadors al recinte de la Ciutadella.

Com sol fer sempre, demostrant des del primer instant que té una connexió directa, especial i sense filtres amb el públic, va aparèixer cantant entre els espectadors Les jours heureux, un dels temes del nou disc, Isa, amb referència al seu nom real, Isabelle Geffroy. Acompanyada per cinc músics, Zaz va desplegar un gran ventall de colors i registres, una heterogènia musical que va des del swing, el soul i el jazz manouche fins al folk, el pop i el rock. L’arrencada va ser vibrant, amb cançons referencials com Imagine, Si jamais j’oublie i Qué vendrá, i després va interpretar aquest cant a la diversitat que és De couleurs vives i una balada acompanyada només pel piano, Ma valse. A continuació, va entrar en un bloc central amb l’estil de jazz gitano i de renovació de la chanson francesa que l’ha fet tan popular, començant per Les passants, Comme-ci, comme-ça, Paris sera toujours Paris (que va popularitzar Maurice Chevalier), Laissez-moi i On s’en remet jamais. El gir al pop i el rock va arribar amb On s’en remet jamais i La fée, abans d’enfilar la popular Tout là-haut. Encara faltava disfrutar de la traca final amb Je veux i On ira, amb el parèntesi de Clavelitos, una cançó de la qual té un record estimable de la infància, de quan la va sentir tocar a una tuna i que tant li agradava a la seva mare, professora de castellà. En els bisos, es va acomiadar amb el cant humanista Le chant des grives i, prenent el testimoni de la gran Édith Piaf, amb una versió lluminosa de La vie en rose, demostrant que aquest color no és patrimoni d’una nina de plàstic per molt popular que sigui.

Encara que fos per una estona, Zaz contagia vitalitat amb el seu somriure, carisma, un nervi escènic incombustible i, sobretot, amb un poderós directe musical. També aporta llum, no només amb una flama de la joie de vivre –l’alegria de viure– que encén simbòlicament amb una espelma al principi dels concerts, sinó per les lletres de les cançons i la manera com les interpreta, amb una veu càlida i trencada, amb la qual és impossible no deixar-se portar.