Enganxats al telèfon

En un envelat instal·lat al mirador del recinte del castell de Peralada, amb el públic assegut en grades que circumdaven bona part de l’escenari, actors i figurants amb vestuari esportiu pedalaven bicicletes estàtiques, corrien en cintes o feien exercicis amb pilotes. La directora basca María Goiricelaya munta, doncs, un gimnàs per posar-hi en escena The Telephone, or l’Amour à trois, una breu òpera còmica de Gian Carlo Menotti, estrenada l’any 1947 a l’Ethel Barrymore Theatre de Manhattan, sobre una jove parella (Lucy i Ben) amb dificultats per comunicar-se: en Ben, que ha d’agafar un tren, intenta dir abans de marxar una cosa important a la Lucy, però aquesta està enganxada al telèfon, rebent o fent trucades, i la conversa entre ells s’interromp contínuament.

A banda de dur l’acció a un gimnàs, per representar-hi l’actual culte al cos mentre els practicants es fan autofotos propagades a través de les xarxes socials, Goiricelaya (que va estrenar el muntatge, el març passat, a Bilbao dins del festival Musika-Música) en té prou canviant el telèfon analògic pel mòbil per, sense tocar res del llibret, mostrar la vigència d’aquesta òpera de Menotti i fins el seu caràcter visionari, tot i que el compositor italo-nord-americà, autor de la música i del text, no podia imaginar l’abast de la dependència de la tecnologia i els seus efectes en la (in)comunicació humana mentre se suposa que estem connectats amb el món. El cas és que es fa estrany, sobretot d’un temps ençà, que The Telephone, or l’Amour à trois sigui una òpera tan poc representada (potser per la durada de només trenta minuts) i per això és un encert que el Festival Castell de Peralada, col·laborant-hi en la producció, hagi acollit aquest muntatge. S’hi va representar divendres en la versió original de l’obra en anglès, a diferència de Bilbao, on va estrenar-se amb una adaptació al castellà, de què potser va quedar-ne una resta. Això perquè, en el moment en què la Lucy demana informació telefònica sobre quin temps farà a Peralada, li contesten en Spanish. Tot i que cada cop es fa més difícil que ens contestin en català, va resultar xocant.

La Lucy, interpretada amb desimboltura i veu lleugera per la soprano Ruth González, i en Ben, assumit pel baríton Jan Antem, amb una veu potent sàviament modulada, es mouen, doncs, pel gimnàs sense arribar a comunicar-se. Ell ho voldria fer, però també contribueix a impedir-ho: no és gratuït que regali a la Lucy un llum circular de la mena que usen els influenciadors. Estem atrapats. Potser tot plegat és evident i fins una mica superficial. És una comèdia, però aquesta, a través de la lleugeresa, sempre ha estat capaç d’aportar una mirada crítica. No és que no n’hi hagi, però no és gaire punyent. En tot cas, en un ambient distès, els músics del Galdós Ensemble van abandonar la vestimenta clàssica per dur-ne una d’esportiva amb què també podrien haver fet gimnàstica. Afortunadament, dirigits amb entusiasme per Iván Martín, van concentrar-se en la interpretació de la partitura de Menotti, que va pouar de la tradició operística italiana mantenint la melodia en ple segle XX. Tot va ser agradable. Massa i tot?