Mig segle de l’exorcisme que va trasbalsar el cinema

“A L’exorcista hi ha moments, quan la nena seu al llit, molt quieta, i parla tranquil·lament amb veu d’home, que tens la sensació que vacil·les al llindar d’un lloc que no hauries de visitar mai.” David Gilmour –no el confongueu amb el guitarrista de Pink Floyd– és un crític canadenc que va aconseguir un cert ressò amb el llibre Cineclub (Empúries en català). Juntament amb el seu fill adolescent, va repassar les pel·lícules més rellevants de la història del cinema i, entre 117 títols, hi ha L’exorcista, dirigit per William Friedkin. “És una obra mestra; el film més esfereïdor que s’ha fet mai. Toca parts del teu conscient que se suposa que no s’han de tocar”, comentava a aquest diari. Recorda amb humor que no va aconseguir acabar la pel·lícula fins al tercer intent. La primera vegada tenia 24 anys i només va aguantar mitja hora. La segona vegada, ja més mentalitzat, va resistir fins que la nena va fer un gir impossible del cap entre cruixits de tendons, i va fugir esperitat. La tercera vegada va ser la bona.

No va ser l’únic que va quedar tan trasbalsat. Les reaccions que va provocar l’estrena de la pel·lícula són llegendàries: “La gent patia col·lapses, es desmaiava i s’explica que hi va haver atacs d’histèria –escriu l’historiador cinematogràfic Peter Biskind a Moteros tranquilos, toros salvajes, editat per Anagrama. Els exhibidors tenien preparades bosses d’emergència per als qui no podien retenir el menjar. Espectadors convençuts que els seus éssers estimats estaven posseïts pel dimoni bombardejaven l’Església catòlica amb peticions d’exorcismes.”

L’exorcista, que enguany compleix 50 anys, relata la història de Regan (Linda Blair), una nena de dotze anys que és víctima de fenòmens paranormals. La seva mare (Ellen Burstyn) la sotmet a múltiples proves mèdiques sense resultats i finalment acudeix a un capellà amb estudis de psiquiatria (Max von Sydow). Convençut que el mal no és físic sinó espiritual, que es tracta d’una possessió diabòlica, el capellà decideix practicar un exorcisme.

L’exorcista va revolucionar profundament el gènere de terror i va aconseguir un enorme èxit comercial, seguint el deixant d’altres èxits de l’anomenat Nou Hollywood. Cineastes com ara Coppola, Scorsese, Lucas, Bogdanovich i De Palma van prendre el poder dels estudis i els van girar de dalt a baix. Friedkin –que va morir el 7 d’agost passat, als 87 anys– va entrar a formar part d’aquest club.

La pel·lícula adapta una novel·la de gran èxit de William Peter Blatty. Després de les orgies de sang del Vietnam i Charles Manson, “els americans ja estaven preparats per a una esgarrifosa història de possessió diabòlica, sobre el Mal en majúscula”, escriu Peter Biskind. El mateix Blatty va moure l’adaptació al cinema i va intentar convèncer sense èxit Nichols, Bogdanovich i Boorman perquè el dirigissin. Finalment, va fer la proposta a William Friedkin, home de caràcter fort, que convertia els seus platós de rodatge en autèntics inferns: cridava, llançava objectes... Però Blatty i Friedkin van congeniar, i el cineasta va afrontar el projecte com si li anés la vida. L’any abans, hi havia hagut l’èxit formidable d’El padrí, de Francis Ford Coppola. “Gran part de la meva motivació va ser fer una pel·lícula millor que la de Francis –reconeixia anys després Friedkin–. Érem ambiciosos i competitius. Sempre hi havia algú que apujava l’aposta inicial.” Potser no la va guanyar, però l’èxit va ser formidable.

Només als Estats Units, L’exorcista, que es pot veure per subscripció a HBO Max i a Amazon Prime Video, va generar 160 milions de dòlars de beneficis. Va situar els efectes especials en el centre del cinema de terror, a pesar que, amb les tècniques del 1973, hi havia el risc de fer el ridícul. I va encetar un subgènere, el dels exorcismes, que encara segueix ben viu. No és només història passada del cinema. Si el film segueix ocupant el seu lloc privilegiat en els manuals del cinema de terror, és perquè encara fa tremolar la pell de l’ànima als espectadors.