Sílvia Pérez Cruz, enlloc com a casa

La tramuntana va ser una de les protagonistes de la nit de diumenge, fent trontollar l’estructura metàl·lica de l’auditori del Cap Roig, però la palafrugellenca Sílvia Pérez Cruz va saber navegar-la amb destresa, com a bona filla de poble mariner. Divertida, ens va proposar un joc (“ens haurem d’imaginar que som dalt d’un vaixell”) i nosaltres ens hi vam embarcar sense saber gaire quin rumb prendríem però amb plena confiança en la perícia de la nostra patrona.

Pérez Cruz va explicar que aquest era l’últim concert que feia abans de les vacances, i que estava molt contenta que fos a casa, a Calella. Ens va presentar el seu nou disc, Toda la vida, un día, juntament amb el seu estimat company i amic, Carlos Monfort, al violí i percussió, Marta Roma al cello i el sintetitzador i Bori Albero al contrabaix i sintetitzador, un quartet de grans músics que amb una coordinació admirable van omplir l’escenari gairebé com si fossin una orquestra simfònica. Ella, a més de captivar-nos amb la seva dolça i experta veu va acompanyar les seves cançons amb guitarra acústica i saxo, i va portar la batuta, o potser seria més adient dir el timó, de l’embarcació que va partir dels preciosos jardins del Cap Roig, que ballaven al ritme de la música i del vent.

Fet amb la col·laboració de 90 músics i dividit en cinc moviments, com si es tractés de música clàssica, l’àlbum ens parlava de cinc etapes de la vida i les marques que ens deixen a la pell i a l’ànima les seves llums i les seves ombres. La infantesa, amb un so més amable i lluminós, i temes com El teu nom, una cançó de bressol, i Els dracs busquen l’abril, dedicada a la seva germana i a la seva mare, “les Glòries”. La joventut, una etapa en què l’objectiu és diferenciar-nos de la resta i trobar sonoritats per trobar la nostra identitat, amb sons més experimentals, amb moduladors de veu i sintetitzadors. Aterrados és una cançó que representa aquesta lluita, aquest salmó que neda a contracorrent, i així ho vam veure a l’escenari, amb els quatre músics “descoordinats” i donant-se l’esquena mentre formaven un cercle al mig de la pista.

El tercer moviment, l’etapa en què es troba l’artista ara mateix, la maduresa, es plasma amb duos, per representar aquell moment d’intimitat en què cadascú escull el que vol. El moment més bonic d’aquesta part del concert va ser Ayuda, interpretada per la cantant i el violinista Carlos Monfort, originari de Monterrey (Mèxic) i gran amic de Pérez Cruz. Van compartir micròfon i van cantar mirant-se als ulls amb tendresa i admiració mútua.

Després va arribar la vellesa (amb b i amb v), que li va donar més pes als instruments de corda, i per acabar, el renaixement, el més rítmic i alegre dels moviments del nou disc, basat en la percussió i la veu.

A punt de finalitzar el concert ens va regalar Vestida de nit, la càlida havanera escrita per la seva mare, la poetessa Glòria Cruz, i musicada pel seu pare, Castor Pérez. Una manera magistral de tancar el fabulós recital que va oferir als assistents, a casa.