Purga àcida

Mercè Arànega fa evident que tots portem un bigotet en potència sota el nas. El feixisme s’enrosca i ofega la confiança en l’altre a través de la por, de la sensació falsa d’amenaça i de reivindicar la llibertat per mantenir els privilegis a costa d’atonyinar els fonaments de la democràcia. L’actriu esdevé una mena de coach, una influencer que navega entre la ironia del monòleg i el cinisme de la política més primària i populista. L’obra té un fort component polític. En comptes d’adoctrinar per les causes més justes, fa sorna (mesurada) de les contradiccions que tot demòcrata porta a dins.

Si no pots vèncer el teu enemic uneix-t’hi, diu la màxima popular. En vista del creixement de la ultradreta a Europa (incapaços de fer memòria de les conseqüències catastròfiques del feixisme), Murgia va fer un breu tractat per provar d’entendre la dinàmica del feixisme modern, que aprofita noves eines com les xarxes socials i nous enemics de la Pàtria. El mèrit del muntatge és el seu naturalisme, en què sembla que realment es participi en una classe magistral per accedir al nivell 1 de feixisme. La contradicció (que tothom reconeix racionalment però que fereix emocionalment quan un s’hi sent atrapat) és la base per entendre una dinàmica tòxica. I sí, escoltar els mètodes ensenya a combatre aquest virus altament contagiós.

Miquel Gorriz repeteix monòleg amb Arànega. Si a Shirley Valentine cantaven l’empoderament de la dona madura, ara recorren al cinisme en una purga àcida que procura allunyar-se de la teatralitat. La funció té molt aire de xerrada, que fragmenten amb l’entrada de la regidora Anna Roy (per què fa gràcia el localisme que ella és veïna de Berga?), una espectadora que fa de presentadora d’un late show o l’enquesta el Feixistòmetre que tots han pogut realitzar abans de la funció (ben diferent del test anònim de patiment d’abusos de Sucia de Bàrbara Mestanza). A Bèsties (també dins del Grec i que té un cert aire de ponència), un gir dramàtic fa que la representació tingui un fil emocional que borbolleja Veritat (tot i ser la part de més ficció de totes).

Instruccions... es va estrenar al Grec a pocs dies de les eleccions generals. L’obra fa menció de les eleccions generals del 2019 quan Vox va obtenir 50 diputats a tot l’Estat. Sembla que els 33 d’ara facin menys mal (quan el PP ha pujat de 89 a 137). També evidencia des de quin marc mental es viu (perquè Vox, a Catalunya, el 2023 va tenir uns 34.000 vots més que el 2019). Que una crítica de teatre acabi fent una anàlisi de resultats electorals és un flac favor a l’art que parteix de l’empatia amb l’altre per construir un espai en què tothom té dret a dir-hi la seva, per mandra que faci els que pensin (i votin) contràriament al que un defensa. La purga és àcida; el teatre, massa prim per viure’l.