David Colomer, vint anys després

L’escrit de l’amic Jordi Grau d’abans-d’ahir i l’homenatge que van fer-li amics seus, periodistes de renom i companys de L’Esportiu, ahir mateix, expliquen a bastament què va representar David Colomer per a aquesta casa, El Punt i L’Esportiu –abans El 9–. Va morir exactament fa vint anys (12 d’agost del 2003) deixant dos reculls de contes, Préssecs i dièsel i Danys col·laterals, i un munt de cròniques esportives, sobretot de futbol, i articles d’opinió amb un segell prou provocador per cridar l’atenció del lector i remoure’l de la cadira a l’hora del cafè.

Els contes dels seus dos llibres es podrien emmarcar en la línia que havien avançat Sergi Pàmies i sobretot Quim Monzó. En la presentació del segon, a la Llibreria 22, publicat gràcies al caçador de talents Jaume Vallcorba, va admetre que no sabia ben bé què dir. “Faré com en Monzó i llegiré un dels contes.” Una actitud per alguns sobrada, però no pels seus companys. El mateix dia havia sortit una entrevista a la contraportada d’El Punt amb una última pregunta sorprenent. I Guillem Terribas, murri, la hi va repetir. “És veritat que et confonen amb Russell Crowe?” L’actor neozelandès havia estrenat Gladiator i era l’heroi del moment. És una anècdota, si voleu, sense rellevància, però just m’ha vingut al cap.

Físicament també tenia una certa retirada a Xavi Hernández, que començava a despuntar. Ho dic perquè en molts partits de costellada es posava al mig del camp a intentar ordenar sense cap èxit el nostre joc quan el que volíem tots era que estigués a la porteria, perquè sabíem que amb ell sota els pals teníem el partit guanyat. Era difícil fer-lo creure.

Del futbol d’aquells anys el revoltaven, per exemple, situacions com les d’Iván de la Peña o Juan Román Riquelme, que van sortir del Barça per la porta del darrere. En la seva anarquia i caos interns mai va entendre que l’ordre personificat de Louis van Gaal governés el destí futbolístic del Barça per molt neerlandès que fos.

Això sí. El Madrid era el dimoni. En un gol de Figo contra els blancs al Camp Nou ens va saltar a la cabina la llibreta, el llapis i tot pels aires, i després vinga a buscar per terra les frases que ja tenia escrites. També hauríem de parlar d’aquella portada, “Odi al Madrid”, però és una història massa llarga.

Fer amistats a la feina és una arma de doble tall, però en el periodisme, i més en l’esportiu, la convivència, sovint a altes hores, és obligada. Tots mutem una part del nostre caràcter per adaptar-nos al medi. Al primer estiu de pràctiques, malament. Només hi havia una plaça per a esports i se la va quedar. Després, quan ja estava organitzant El 9, em va desafiar a un partit de tennis. Va clavar-me alguna cosa així com un 6-1 i 6-2 i va demanar que m’integrés en el nou equip. “Home –vaig pensar–, hauria sigut millor que em deixessis guanyar.” Entre ell mateix i la diplomàcia de Grau vaig acceptar per bé o per mal.

Sobre la novel·la que teòricament estava escrivint m’imaginava alguna cosa estil Houellebecq a la catalana. Teòricament em va dir, o segurament m’ho vaig imaginar de matinada, que estava fascinat per la figura de Raimon Obiols perquè era el perdedor per antonomàsia a Catalunya. Havia descobert la fórmula perquè ell o algú semblant arribés fàcilment al govern, aconseguir la simpatia de la gent a través d’una malaltia qualsevol. Era material per a una novel·la, això segur.

Va coincidir finalment que les nostres filles van néixer el mateix dia. De forma inesperada. Estàvem al migdia de xefla a Can Xifra a Cartellà i després tot van ser corredisses. Dels últims dies de fa vint anys ens recordo asseguts al sofà cantant Mad world, la versió de Gary Jules, amb uns versos malauradament premonitoris: “Els somnis en què estic morint són els millors que he tingut mai.”