Com que Sílvia Cantos Bastida (Argentona, 1980) és una apassionada dels llibres –com a bibliotecària, locutora de ràdio i bloguera que fa molts anys que recomana lectures per a totes les franges d’edat– era fàcil que tard o d’hora sentís la crida d’escriure. Després d’anys de feina, esforços i esperes va poder debutar el 2020 amb la novel·la Ulls de nit. Tres anys després torna amb una novel·la nova, Ferides, publicada, com l’anterior, per Columna.
Ferides, a més “d’una història de resiliència i una novel·la per celebrar la vida”, és un joc de trames creuades entre cinc personatges, amb moltes dosis d’amor fent-se lloc entre el dolor, la por, la malaltia, la soledat..., i amb elements diferencials, com la història d’un telèfon que serveix per parlar amb els morts. Un telèfon que, com una versió de Gila, l’autora pensa passejar per tot Catalunya fent presentacions, assegura, rubricant-ho amb una de les seves generoses rialles.
Primer superarem un petit escull. Vostè no vol que s’etiqueti l’obra de “novel·la romàntica” perquè opina que sempre es diu en sentit pejoratiu... En qualsevol cas, però, considera que l’amor, en termes generals, és una de les energies més potents, oi?
[Riu] Touché! He de reconèixer que hi he rumiat molt i el cert és que sí que soc una romàntica. Crec que l’amor és el més gran dels motors que ens mou, i imagino que és inevitable que això es desprengui del que escric. També és cert que sovint s’utilitza l’etiqueta romàntica com a pejorativa... Com en tots els gèneres i estils, hi ha bones i males històries, és per això que no soc gaire amiga de les etiquetes.
‘Ferides’ és una mica com l’obra de teatre ‘La ronda’, d’Arthur Schnitzler, i la novel·la ‘La noria’, de Luis Romero, en què un personatge enllaça amb el següent i aquest amb un altre... En el seu cas de recorregut breu, perquè juga amb només cinc personatges principals. Com va anar triant-los i, també, les relacions que mantenen?
D’entrada tenia clares dues de les veus que narren la història: la Paula i la Martina. Quan vaig començar a teixir els fils per enllaçar les trames van aparèixer el Fabio i la resta i també en van caure un parell. El procés d’escriptura és capriciós i, en ocasions, pren vida pròpia i viatja per camins que no havies previst d’entrada. El que tenia clar és que volia mostrar que tots amaguem ferides, poden ser superficials o dissimular-se sota cuirasses i màscares, però hi són, i aquestes ferides ens condicionen i ens empenyen a viure d’una o altra manera, assaborint-ne cada instant o amb temença, valorant cada pas que fem.
Planteja temes com ara el trauma després d’una agressió sexual, la fragilitat de les relacions adúlteres, les malalties greus..., que ens poden empènyer a canvis radicals. Si no se’ns fa evident, no ens adonem de com és d’efímera, la vida?
Absolutament, ho he viscut en pròpia pell. La vida és bonica i complicada, com deia la cançó, i refotudament breu. Passem massa temps pensant, decidint, valorant... Coi, hem de viure! Fent, actuant, movent-nos, assaborim cada instant, en gaudim, i si no és així, cal canviar, fem una altra cosa. Penso que no hi ha res més trist que arribar al final de la vida amb la sensació que has deixat coses per fer, per por a intentar-ho, a canviar. Si no ens atrevim, morim una miqueta amb cada ocasió que deixem escapar.
Ostres, què filosòfica... Però toquem un tema més directe: li venia de gust fer un homenatge als tècnics en emergències mèdiques, oi?
Sí, després de la pandèmia se n’ha parlat molt, i amb tot el mèrit, dels metges i les infermeres, però el col·lectiu sanitari és molt més gran i els tècnics en emergències tenen un paper essencial, son la primera línia d’acció en situacions límit. Per les víctimes d’accidents o d’agressions són la primera mà on aferrar-se, l’esperança, la salvació, crec que fan una gran tasca poc reconeguda. Quan em documentava vaig tenir l’oportunitat de visitar les instal·lacions centrals del SEM i d’entrevistar un tècnic sanitari. D’aquella reunió vaig sortir fermament convençuda que es mereixien un homenatge i el Fabio, el personatge de la novel·la, va créixer i va adquirir una nova dimensió, es va convertir en el meu personatge preferit de la història.
Parlant d’història, hi ha una de curiosa, la del telèfon per acomiadar-se dels morts. Com la va descobrir?
Com tantes altres coses a la meva vida gràcies a la literatura infantil i juvenil! A través d’un àlbum il·lustrat preciós titulat La cabina de teléfono en el jardín del señor Hirota. Com sempre he defensat, hi ha llibres magnífics sobre qualsevol tema, i en aquest cas, és una tria perfecte per parlar del dol amb els infants.
Això funciona en un país xintoista com el Japó. Aquí funcionaria...?
Crec que sí, tots tenim una conversa pendent, un “t’estimo” o un “ho sento molt” que no vam dir a algú que ja no hi és. Què no donaríem per tenir l’oportunitat d’una conversa més amb aquella persona?! Imagini’s poder-ho fer amb el simple gest de despenjar un telèfon...
Em penso que em fa més cangueli que il·lusió, la veritat...
[Riu] Doncs li confessaré que ho he començat a practicar. Vaig comprar un telèfon antic per la promoció de la novel·la i per plantejar les presentacions d’una manera diferent i he descobert que em reconforta molt el gest d’agafar el telèfon, despenjar-lo i parlar amb el meu pare. Li explico les coses bones que em passen i que hauria volgut compartir amb ell. No estic boja, no espero una resposta, però aquell instant... em fa sentir bé, més que bé.
Que el telèfon de la seva ficció a més estigui al laberint d’Horta, a Barcelona, és una metàfora de la vida, oi? No sabem cap on ens mena ni amb qui ens podem creuar.
Exacte. Qui sap què passarà, avui, a qui coneixerem? Tu pots organitzar-te l’agenda, planificar-te la feina i les rutines diàries, que si la senyora Vida ho decideix, t’ho desmuntarà tot en un obrir i tancar d’ulls i, apa, adapta’t!
Quan va debutar en novel·la amb ‘Ulls de nit’ va declarar que se sentia “levitant”. Ara, amb la segona, ja té els peus a terra?
No, i espero no tenir-los-hi mai! [Riu] M’encanta la sensació de vertigen de publicar, aquest rau rau a l’estómac quan ja has acabat la feina i esperes que els lectors s’hi capbussin i viatgin amb tu. És sensacional! Per què tocar de peus a terra si podem volar?
Per tant, suposo que continua volant i ja treballa en la tercera novel·la...
Sí. I és curiós, perquè havia començat a escriure una història, però inesperadament em va caure a les mans una altra idea que em va seduir totalment, així que vaig desar al calaix les pàgines escrites i ara estic immersa en el procés de documentació que em requereix aquesta nova història.