La Costa Brava abans de la infàmia

Hi va haver una premonició del mal molt d’hora, ja als anys trenta, quan els mateixos intel·lectuals que havien creat a principis de segle XX la marca Costa Brava per fer-hi reposar el mite de la “Catalunya grega” van adonar-se que l’atracció d’estiuejants i forasters i la construcció de nous edificis i infraestructures per acollir-los estaven arrasant sense control el paisatge que havien exalçat amb més ingenuïtat que prudència. “Res de grans hotels. Res de plantacions massa compostes. La Costa Brava no vol soroll. Una mica més d’higiene: una mica més de polidesa i prou.” Ho escrivia Rafael Benet, director de l’acabat d’inaugurar Museu de Tossa amb la primera col·lecció d’art contemporani de l’Estat, el 1935, el mateix any que els senyals d’alarma eren tan evidents, que es va organitzar una conferència a Girona, amb participació del Gatcpac, per mirar de posar-hi ordre. Aquella trobada seria l’embrió del Patronat de la Costa Brava, però la Guerra Civil va tallar d’arrel el programa de seny i preservació que s’havia posat sobre la taula. Començar pel final, per la precoç premonició del desastre urbanístic, pot tenir efectes descoratjadors, però potser ajuda a entendre millor per què el Museu d’Art de Girona i el Museu de l’Empordà de Figueres han decidit unir coneixements i recursos per documentar el procés de descoberta, degradació i, finalment, salvaguarda d’un dels paratges més rics en belleses naturals de la costa catalana.

La doble exposició Costa Brava, la descoberta del paradís, 1870-1936, que a l’MD’A aborda una visió global del fenomen resseguint la creació de l’imaginari marítim des de Blanes al Cap de Creus (fins al 17 de setembre), i que al Museu de l’Empordà es concentra, en canvi, en un dels seus nuclis més llegendaris amb el títol Quan Cadaqués era una festa (fins a l’11 de setembre), té un component de recerca històrica innegable, començant pel famós bateig de Ferran Agulló de 1908 (que podia haver tingut lloc a la finca El Paradís, de Bonaventura Sabater, a Fornells de Begur), i la immediata apropiació que en farien els prohoms del noucentisme per poder assenyalar sobre el mapa el seu idil·li amb el classicisme mediterrani, però plantejada com el primer lliurament d’una trilogia expositiva que seguirà l’any vinent amb una altra selecció d’obres que acusaran la destrucció sota el franquisme d’aquell món guanyat a còpia de lirisme bucòlic i, encara el 2025, amb una altra que posarà l’accent en els esforços per preservar-lo de l’avarícia i l’especulació en el present, s’ha d’entendre alhora com un acte de reivindicació i de denúncia de gran abast. És, en tot cas, una de les iniciatives més ambicioses, juntament amb La Costa Brava abans de la Costa Brava (2008), basada en les postals fotogràfiques de Lucien Roisin, per oferir una visió de conjunt d’un marc geogràfic tan enaltit com maltractat. El primer dels capítols d’aquest projecte és, per raons cronològiques, el més amable, sense cap dubte: hi havia una terra verge, els camps de conreu arribaven fins a la platja, la gent hi menava una vida dura però genuïna, i els pocs forasters que hi arribaven solien ser, o bé funcionaris desterrats, o bé artistes delerosos d’estampes pintoresques que s’allotjaven a les fondes humils del poble o en alguna barraca de pescadors. El turisme, de fet, va ser una alternativa a la pobresa congènita de molts d’aquests racons suposadament idíl·lics. La historiadora de l’art Mariona Seguranyes, que ha tingut cura d’aquest primer lliurament expositiu, els enumera gairebé tots: des d’Ángeles Santos a Portbou fins a Joan Junceda, Joan Llimona, Fèlix Mestres o Lluïsa Vidal a Blanes, passant pel Frances Gimeno que fa estades a Llançà i Begur, per Joan Llaverias a Roses, per Joan Massanet, Joaquim Mir i Modest Urgell a l’Escala, per Josep Mompou a Calella, per Josep M. Sert al Mas Juny de Palamós, per Nicolau Raurich a Castell d’Aro, per Ramon Martí Alsina a Sant Feliu de Guíxols, per Domènec Carles o Joaquim Sorolla a Lloret. I això sense comptar els dos nuclis més importants d’aquest període: Tossa, la “Babel de les arts” de Rafael Benet, el “paradís blau” de Marc Chagall, que va atreure tants artistes europeus que fugien de la Primera Guerra Mundial, i Cadaqués, per descomptat, un mite en si mateix que pivota damunt la casa de la família Pitxot i que abraça des de Picasso, Meifrèn (com es fa estimar, aquest pintor avui tan poc estudiat!) i l’ubic Dalí.

Un espai com aquest no permet anar més enllà d’una simple enumeració de noms, però val la pena entretenir-se en la lectura del catàleg, amb textos de la mateixa Seguranyes i de les incansables investigadores de l’ambient artístic de Tossa Glòria Bosch i Susanna Portell, que no han deixat d’aportar noves dades sobre aquell refugi internacional d’artistes des que van presentar a la Fontana d’Or de Girona La tranquil·litat perduda (2007). Però les dues exposicions presenten al·licients de sobres per justificar la visita, des de la fotografia inèdita de Dalí, Gala, Sert i Dorothy Webster, la dona de Nicholas Woevodski, creador dels jardins de Cap Roig, al Mas Juny, fins al quadern de dibuix inèdit de Ramon Martí Alsina que testimonia l’estada de l’artista a Sant Feliu de Guíxols el 1892. De Martí Alsina s’ha pogut identificar també una escena de mariscadors al cap de Creus com un racó del rec de la Calç, a cala Jòncols, i el visitant curiós entendrà que Mompou deixés de freqüentar Calella arran del desengany amorós que va tenir amb Rosa Pla, la germana de l’escriptor, o relacionarà l’Enric Moneny dels cartells promocionals d’Empúries, “la ciutat grega”, com el mateix artista que va dissenyar la propaganda del s’Agaró de Josep Ensesa.