Sergi Pàmies: “Ara és com si tingués un plus de llibertat”

Això és com les senyores –i dic senyores perquè normalment ho són–, que per posar l’arròs en una paella no necessiten pesar-lo. Ara anem amb bàscules que tots semblem narcotraficants. Doncs una mica és això, ja ho noto, quan està acabat. Després has de provar coses, com l’ordre, tot i que normalment sempre sé quin és el primer i l’últim.

Sí. Jo diria que la proporció, en aquest cas, perquè no sempre és matemàtic, és d’un 50%. Per fer aquest llibre, he hagut d’escriure el doble.

No, no, els destrueixo. Sempre ha sigut així, sempre hi ha inicialment molt més del que al final queda. De vegades notes que aquell conte no encaixa i, de tant en tant, algun sobreviu, com seria el cas de Fires i congressos, en què narro un viatge magnífic al Canadà amb Manolo Vázquez Montalbán.

Normalment perquè són fruit de la voracitat d’un moment alt d’energia, de la inèrcia, i te’n surten dos que són reiteratius. Aleshores has de sacrificar-ne un. El més important és saber sacrificar el més dolent!

Sí, però alguns els vaig fent de manera simultània. Puc estar fent dos contes alhora durant molt de temps. Després hi ha excepcions. Per exemple, el del Vázquez és un conte que ha sobreviscut a tres llibres, perquè era de cocció més lenta. Mentre anava fent altres llibres, em preguntava “aquest està?”, i la cuinera em deia: “No, encara no.”

Jo no tinc una vida flipant ni una imaginació per crear un món al segle XIV, però a partir de coses molt intranscendents soc capaç de crear interès, expectativa, el plaer de la lectura o, en el meu cas, de l’escriptura.

Hi ha el gust d’agrupar alguns contes, que ho havia fet en algun llibre anterior, de fer correspondències. De cop i volta et trobes una frase que ja has llegit en un altre conte, com un transbord del metro que et permet passar d’un conte a l’altre; he pogut gaudir molt dels acabats... I això pensant en el lector, que si està atent ho percep.

Sí, parlo molt de l’ofici, de la manera d’escriure. Em comunico amb el lector a través de com fem les coses. A vegades vas a un concert i el músic, abans d’interpretar una cançó, t’explica com la va fer. Aquell minut té molt de valor, perquè enriqueix la percepció de la cançó que escoltaràs.

Tot ho faig per mi. Però sí que sempre penses en una comunicació. Em poso en el lloc del lector, perquè jo soc més lector que escriptor.

De vegades hi ha històries, com la del Vázquez, que ja tenen un interès propi, però amb altres tinc dubtes i aleshores em proposo fer-ho bonic, bonic en el sentit de treballat, de no conformar-te amb un text lineal. El que explico molt sovint és deliberadament intranscendent, i en la manera d’explicar-ho és on poso tota la carn a la graella. No acostumo a tocar els temes importants de la literatura universal, m’agrada treballar amb material molt precari, literàriament. El repte que em proposo és a veure si acaba sent més profund del que sembla. Que a través dels detalls pugui oferir una visió del món.

Tinc l’avantatge que és un quilòmetre zero amb pedigrí, premium, perquè els meus pares [l’escriptora Teresa Pàmies i el polític Gregorio López Raimundo] no són uns pares qualssevol, i la memòria del que has viscut es va enriquint. És el contrast entre el que és intranscendent de la vida normal i l’origen de tot, l’exili dels pares, el meu exili accidental i com afecta a com arribo i m’adapto a Catalunya... Són coses que les expliques i et diuen: “Això no ho has escrit?” I vas perdent la vergonya perquè durant molts anys pensava que tal cosa no la podia escriure. També és perillós perquè et pot dur a la banda del narcisisme... Ara, i fent psicoanàlisi, és com si tingués un plus de llibertat.

Diria que a partir del meu llibre anterior, L’art de portar gavardina (2018). Potser perquè els llibres anteriors estaven molt marcats per l’angoixa emocional. Eren llibres sobre la malaltia dels pares, el creixement dels fills..., temes prou magnètics per monopolitzar la meva atenció, tota l’energia se me n’anava cap al tema. Però ara, després d’uns anys sense cap interferència emocional forta, m’he pogut reconciliar amb el plaer d’escriure per escriure.

Doncs sí. I que l’esforç no es noti com a esforç, que es noti com a plaer. I també va d’això, aquest llibre, que al final la gran cosa de la teva vida és el plaer del que fas.

Això és una frase del meu endocrinòleg, el doctor Torras, perquè podem posar-li nom. Em va diagnosticar la diabetis tipus 2 i estàvem mirant les llistes del que podia menjar i el que no i em va dir: “Mira, Pàmies, no et compliquis la vida, si et ve de gust no t’ho pots menjar.”

Quan t’arriba una frase d’aquestes, la podem reciclar. Perquè els escriptors som recicladors. I ho podem fem servir en un article, en un conte, en una novel·la, perquè té la gràcia de l’espontaneïtat.

Sí. Però també et diré que jo sempre he tocat molt la grisor. I això t’obliga a observar coses molt petites, que és el que a mi m’agrada. La capacitat de fixar-me en la petitesa, que a vegades pot ser mesquinesa i altres grandesa, i trobar aquest matís entre l’avorriment, el fracàs, la petita glòria efímera...; aquestes coses m’encanten. I això s’assembla a la vida que he tingut, aquí hi ha un efecte mirall, sens dubte.